JA ERA HORA, XE!

Ja era hora! És una alegria, una immensa alegria veure la sala de plenaris de les Corts valencianes en la que la bancada del PP està plena de de senyeres paternines reivindicant la seua versió de senyals d'identitat dels valencians. M'agradaria veure també els diputats populars lluint un dia camisetes reivindicatives de "volem F-1 urbana" i un altre dia "salvem lo rat penat" i un altre amb pancartes que proclamen "Volem tornar a dir Comunitat Valenciana"

Estava fart i desesperat de veure sempre camisetes de "Salvem el Cabanyal" o "Volem TV3" o "Volem Canal 9" I ara és hora de gaudir de les seues reivindicacions. Potser algun dia reivindicaran "volem regals de la família Correa" o "Viva el Bigotes" M'agradaria que algun dia reivindicaren el peatge de la AP-7. M'agradaria que protestaren enèrgicament contra la creació de l'Agència Tributària Valenciana, que reivindicaren, amb pancartes i camisetes, amb "pataleo" i xiulits el retorn de l'himne regional, que reivindicaren amb una panfletada els desnonaments per hipoteques, que reclamaren la eliminació de les prestacions a la dependència. Fins i tot, m'alegraria que un dia protestaren enèrgicament, molt enèrgicament per la il·legalitat i inconstitucionalitat d'un acord de les Corts Valencianes que proclamara la República Valenciana i un procés per a adherir-se a un Estat Federal Nacional de Països Catalans. Què gust que el PP siga reivindicatiu!

EL NO DE LA CUP I LA RESPONSABILITAT

La CUP s’ha mantes en la seua posició inicial de no a Mas com a President, tot i les pressions rebudes. Els dos grans pesos pesats de la comunicació i la formació d’opinió dels PPCC, Vicent Sanchis i Vicent Partal han fet tot el que han pogut, que no és poc, per evitar aquest resultat. I ho han fet emprant la seua ciència comunicativa i exposant una visió més partidista que no real dels fets,  tot siga dit amb el respecte degut als grans gurus de la comunicació. Donar la responsabilitat a la CUP de frenar el procés en cas de negar la investidura a Mas, és desinformar de manera subliminal. Ni Convergència Democràtica (o Democràcia i Llibertat, si preferiu) ni Esquerre Republicana no han acceptat mai consensuar un President diferent a Mas. Cosa per la qual la responsabilitat és un fet compartit. Però carregar les tintes aquestes setmanes passades sobre la responsabilitat –responsabilitat es llegeix massa sovint com a sinònim de culpa—de la CUP era una arma de doble tall, i en això s’han equivocat tot i la seua ciència, i més que cap altre el senyor Partal. Perquè ara resulta que el termini no s’ha acabat (tenen fins el dia 9) i JuntsxSi encara té la possibilitat i la RESPONSABILITAT de proposar un candidat alternatiu i de la seua candidatura, que això la CUP no ho ha qüestionat mai. I encara millor: Atès que la marxa ràpida del procés és més important que qui és el candidat a President, perquè això és el que han  estat dient, i atès que el propi senyor Mas va dir que en cas de ser un escull faria una passa enrere, doncs ara és el moment. Queda temps. Juntsxsi i el senyor Mas tenen l’oportunitat de demostrar la seua RESPONSABILITAT i que la independència vaja per la via ràpida gràcies a ells, presentant un altre candidat, en compte de convocar noves eleccions. (Probablement juntsxsi creu en la conveniència de noves eleccions perquè compten amb la divisió de la CUP i que els possibles crítics d’E.R. respecte a la candidatura unida amb Cnvergència, que probablement votaren la CUP es penediran i els votaran a ells, cosa que demostraria que el seu interès partidista és més important que l’interés de Catalunya). En definitiva: Ara la responsabilitat és del senyor Mas i Juntsxsi.

20-D

Les eleccions generals al parlament espanyol de diumenge seran d’una gran importància. Sabem per les enquestes que no hi haurà bipartidisme i que serà difícil formar govern. Si això passa –si no es pot formar govern—no tindrà cap importància un parell d’escons cap ací o cap allà, perquè s’hauran de repetir les eleccions. Però tot serà diferent a Catalunya perquè si el parlament espanyol no pot formar govern i el resultat de les eleccions a Catalunya aclareixen el panorama polític al Principat –ací si que serà important un parell d’escons més o menys, no per la funció sinó pel prestigi-- i, com a conseqüència, s’investeix president, el camí de la independència de Catalunya estarà més obert.

Per exemple, si Esquerre Republicana fóra el partit més votat –i si es amb diferència més aclarit estaria el panorama—la CUP es mantindrà ferma en el seu posicionament de no investir Mas, però Convergència possiblement comprendria que Mas hauria de fer una passa enrere, cosa que facilitaria la investidura. Si el guanyador al Principat fóra Convergència (Democràcia i Llibertat) l’assemblea de la CUP del dia 27 seria dramàtica. Si guanya Ciutadans, el camí de la independència estarà ple d’esculls.

Perquè pensar hui, en el panorama actual,  en referèndum, estat federal o, fins i tot, tornar a l’Estat de les Autonomies –aniquilat amb la resolució del TC respecte a l’estatut de Catalunya—és d’il·lusos.

Llàstima no tindre el vot al Principat. Segur que no m’abstenia.

SIS ANYS DE CORRECTIU

Primer que res vull pronunciar-me en contra de l'agressor de Rajoy, tant si l'agressió és per causes polítiques com si ha estat per motius familiars. No perquè la víctima haja sigut Rajoy o una altra persona, sinó perquè és un acte de violència i convé que erradiquem la violència de la societat. Per a aconseguir-ho, cal començar per educar sense violència i en contra de la violència. Crec que encara queden famílies que compren joguets de guerra --pistoles, espases, fusells-- per a regals de Nadal o Reis per al seus fills o néts. Ningú dels qui fan això tenen dret a queixar-se de les agressions a Rajoy o a qui siga.

Eduquem també perquè els fills siguen respectuoses amb totes les persones, siguen immigrants, pobres desnonats, homosexuals o qualsevol altre sector marginat.

Continuem per educar els fills i néts per la igualtat de sexes en quant a drets, llibertat i dignitat. I si algú té un fill o nét adolescent --dic adolescent perquè és una edat important per l'educació i, a més, perquè sembla que es donen massa cassos d'agressió masclista en aquesta edat--i comprova o sospita que aquest adolescent maltracta o menysprea a la germana, núvia, o amiga, que  ho impedisca com siga, perquè en cas contrari tindrà un violent perillós dins de casa. Per cert, no m'atrevisc a dir si el correctiu de fins a sis anys d'internament al jove que ha agredit a Rajoy és molt o poc, perquè crec que, en aquest aspecte, val més l'opinió de psicòlegs, pedagogs o sociòlegs, però em ve al cap una pregunta: ¿si aquest xicot de desset anys haguera pegat una bufetada a la seua núvia, a banda de tant de rebombori, estarien parlant de sis anys de correctiu?

REFLEXI Ó ELECTORAL

Crec que la majoria dels lectors d'aquest blog i la majoria del meus amics de facebook  tenen les idees molt clares i, conseqüentment, no tenen dubtes que remoguen la consciència. Quina sort! Jo no sé què votar (atenció, no votar forma part del què). Alguns dels meus amics diuen que és l'hora d'acomiadar qui mai no havia d'haver governat, que és l'hora del canvi, que convé obtenir una victòria electoral que permeta... Molt bé, això es diu vot útil. Però resulta que jo ara voldria votar una altra cosa. A qui jo vull votar o no es presenta (una opció), o no treu cap escó ara (una altra opció), segons les enquestes. Ni un sol escó. Què faré? Votaré a qui jo voldria que guanyara (tot i saber que no traurà res) o votaré vot útil? Ho puc dir d'una altra manera: votaré a qui jo voldria que guanyara, d'acord amb la meua consciència, o a qui vosaltres, amics meus, voleu que guanye? La reflexió continua: De qui és el meu vot? És meu, doncs esta decidit, votaré a qui jo voldria que guanyara. A no ser que, ja  davant l'urna, m'ho pense millor i, atenent a que aquestes no són les nostres,  me'n torne a casa sense votar... que també pot ser.

No a la guerra... una altra vegada!

Ja estem, una altra vegada, pronunciant-nos sobre la guerra. Mal assumpte! Diuen que l'home és l'únic animal que tropessa dues vegades amb la mateixa pedra. O infinitat de vegades, diria jo, si això suposa que la classe dominant continue enriquint-se a canvi de vides humanes i sofriment gratuït.

Fa uns anys, el treset de les Açores va decidir envair Iraq. Els arguments d'aquella guerra eren tres mentides: Primera, Iraq era un perill per la pau internacional perquè disposava d'armes de destrucció massiva. Segona, Iraq era el niu del terrorisme islàmic. Tercera, La invasió d'Iraq proporcionaria pau i acabaria amb el terrorisme islàmic. Ho recordeu? Resultat: Iraq no tenia armes de destrucció massiva, aquella guerra no ha portat la pau, i el terrorisme islàmic s'ha multiplicat, a banda que Iraq no era el refugi dels terroristes.

Ara s'aprofita l'atac terrorista islàmic a Paris, per a intensificar la guerra de Síria, bombardejant una part del seu territori, actualment controlat per l'estat islàmic, que a més de grans beneficis per als fabricants d'avions i bombes, i beneficis per qui acabe controlant la zona --per ser pas necessari de petroli i gas natural--  suposarà uns danys col·laterals consistents en centenars o milers de vides innocents (no oblidem, per exemple, el recent  bombardeig per part dels EE.UU. d'un hospital de Metges sense fronteres), atès que no tots els habitants de la zona són terroristes. I a més ( tot i que això no és tan important) resulta que jo, i potser vosaltres, pel fet de pronunciar-nos en contra de la guerra, som, segons el primer ministre del Regne Unit, simpatitzant dels terroristes. Nyas!

Ja sabeu que jo no m'explique massa bé, cosa per la qual, per tal de fer-me entendre, recorriré una vegada més a la literatura. En aquesta ocasió la novel·la Camí de Sirga de Jesús Moncada. Quan Arquímedes Quintana conta la batalla --durant la guerra del Marroc-- en la que li van tallar l'orella, i ell va liquidar qui el va ferir, diu: "El desgraciat, si més no, defensava el seu (territori); a nosaltres ens hi van enviar a defensar la butxaca de gent com els Camps, els Sallerés, els Romaguera i els Torres" (són cognoms de la classe dominant en el citat relat)... i jo afegiria... "és a dir, la Pàtria".

PARIS

Jo ja he condemnat l'atemptat terrorista de Paris i m'he solidaritzat amb les víctimes, els familiars i la ciutadania de Paris que passa un malson. Per si els lectors d'aquesta publicació no ho havien comprovat, no em dol repetir-ho. Condemne sense pal·liatius l'atemptat dels fanàtics islamistes i em solidaritze amb totes les víctimes. Ja està. I ara què? Jo ja no puc fer res més. L'estat francès que si que pot fer molt més que no jo, si que ha fet: Ha respost bombardejant els territoris ocupats per l'estat islàmic. Naturalment --home, clar!-- el ministre de defensa espanyol --el senyor Morenés a més de ministre de defensa és un gran fabricant d'armes-- fa una crida per què els altres estats occidentals fassen el mateix que França. I ara què? Tot solucionat? No, queda tancat el cercle i comencem de nou. Això és el que volen els fabricants d'armes que són, al mateix temps, els que ostenten el poder a Occident. Van finançar amb armes l'ntegrisme islàmic perquè lluitara contra els soviètics, després bombardegen Irak, venen armes a Catar i a Aràbia perquè les passen als integristes, aquets atempten a Paris o a Madrid i els estats occidentals governats pels seus capatassos els compren armes per a bombardejar l'integrisme. Negoci que genera negoci. I els mitjans de comunicació? Fan dos coses: primer fan com que es solidaritzen amb les víctimes. Val, rectifique, primer es solidaritzen amb les víctimes, però carregant les tintes sols en la tragèdia de l'atac terrorista de manera que el lector, a més de solidaritat, senta odi. Solidaritat i odi van units en el missatge, quan són dos sentiments oposats. Per una altra banda, l'odi genera  fanatisme i es tanca novament el cicle viciós. Després quan els mitjans publiquen la decisió de bombardejar, no deixen entreveure una altra tragèdia --els inevitables danys colaterals, amb centenars de víctimes innocents, igual que a NY Madrid o Paris-- sinó deixen entreveure una acció patriòtica, heroica, de l'estat en defensa dels seus ciutadans. De veritat hi ha algú que puga creure que els bombardejos es fan per a defensar els seus ciutadans? Jo no.