DIPUTACIONS

         Que el PSPV i Compromís hagen pactat transferir les competències o funcions de la Diputació de València al Consell o a òrgans comarcals, m'ha suposat una gran alegria. De vegades pense que un dels meus defectes --un dels moltíssim defectes que tinc-- és avançar-me massa en el temps. En el Congrés Nacional del PSPV celebrat a Cullera, no estic segur a quin any però supose que el 1979, cercaré papers, vaig defensar una esmena a la ponència política, segons la qual les Diputacions cedirien les competències al Consell. Vam ser sis vots (aproximadament l'1%) Segurament serà que sóc poc convincent o tinc poca capacitat per a explicar les coses... o era massa prompte. Pep Seguí per convicció pura, Tere Villó per convicció o per solidaritat amb l'equip --Gràcies Tere, crec que no t'ho havia agraït mai, tu adverties que ens quedaríem sols però a nosaltres no ens importava-- i jo mateix, vam ser els únics vots de La Marina Alta a favor de l'esmena. En van eixir uns altres tres vots de l'Horta, motivats per raons personals com vam poder saber més tard. Vam quedar senyalats com a rarets i mal polítics, cosa que es va confirmar definitivament "per secula seculorum" en el Congrés de Benicàssim (tranquils, ho dic sense ira ni rancúnia ni ressentiment, sols explique uns fets),

         Després del Congrés de Cullera i de les eleccions, Manolo Girona i Vicent Soler van portar a terme un programa per a acostar la gestió de la Diputació de València a les Comarques. Però no estava escrit en cap ponència política i no va tenir possibilitat de continuació. Perquè posteriorment un dels votants a favor en el Congrés de Cullera, el nom del qual m'he callat, va ser president de la Diputació, però ja he dit que el seu vot era de conveniència personal, no de convicció, i no va fer res al respecte.

         Cal dir que encara va existir una altra oportunitat. Vicent Soler, que era conseller d'administració pública va intentar la comarcalització -- una part de la terra promesa d'allò que deien sector nacionalista-- que finiria les Diputacions. Però no el van deixar.

                   Ara resulta que no erem rarets --mals o bons polítics, sempre serà discutible-- sinó que simplement encara no era l'hora. Llàstima, s'han perdut molts anys  i molts diners...  i ha dificultat la recuperació dels senyals identitaris.

         Ara tenim quatre anys per davant per veure  complit aquest programa. Si no el compliu, us ho demandaré.

CALOR

07 de juliol (del dietari)
Hui fa dos setmanes que m'han operat de "catarates" l'ull de l'esquerre. Posteriorment, l'ull de la dreta ha sofrit conjuntivitis, però ja està pràcticament bo. Segons les ordres de la doctora, demà puc començar a conduir, però el cas és que conduïsc des de fa uns dies, doncs m'he avançat al calendari de l'oftalmòloga.
De matí a caminar, sis kilòmetres, durant un poc més d'una hora. Des de les 7 i mitja a un quart per les nou. Hui he fet menys que altres dies. Després uns quants exercicis de musculació --per prescripció facultativa, que no crega ningú que pretenc lluir musculatura-- i un quart d'hora d'estiraments que hauria de ser un exercici obligatori per a totes les persones majors de cinquanta anys, edat que jo vaig superar ja en fa més de vint.
De vora migdia el calor es fa sufocant. Hui hem arribat a 45 ºC a Pedreguer. Una basca pesant, ofegadora, aclaparadora que ha estat substituïda per vent de ponent --de ponent ni vent ni gent… ni lleis-- que ha agreujat la situació, ha augmentat la sensació d'ofegament, de cansament, d'abatiment. El verd viu i saturat de l'hortalissa ha esdevingut un verd pàl·lid, trist. I les seues fulles, moixes, tot i que he augmentat el reg. Fins i tot he sentit una olor rara que no identificava. Finalment he cregut que era olor a terra seca, cremada, terra que a poc a poc es converteix en desert. Em sentia deprimit, malalt. Fins i tot el cervell, la ment, el pensament semblava quedar-se atordit, adormit, com de plom. Supose que com el que té normalment la senyora Punset i altres membres de Ciudadanos. 
Per a les persones de la meua edat que pateixen del cor i no disposen d'aire acondicionat --jo tampoc en tinc-- aquesta calor es perillosa. Pense amb els treballadors que hui treballen al sol, o en naus de sostre metàl·lic que es converteixen en verdaders forns.
No he pogut fer la sesta a l'hamaca. La lona cremava, he hagut d'amagar-me dins de la caseta. Els meus néts s'han passat el dia arruixant-se uns als altres amb la mànega d'aigua.
Si existira un infern… rectifique, si existira l'Infern teològic, que no existeix --no exposaré els meus arguments perquè són quasi tan irracionals (però irònics) com els que intenten demostrar que hi ha una vida després de la mort-- seria un lloc amb una calor com la que fa hui. Inferns, amb minúscula, per a entendre'ns, n'existeixen massa. 
Bevem molta aigua, com està manat, i de menjar, preferentment fruïts i verdures. Les tomaques i el meló d'Alger són ben adients per a dies de tanta calor.

VOLDREU DISCULPAR-ME?

            M'he desafectat massa de la xarxa i he abandonat els lectors-lectores que tenia. A elles i ells els demane perdó, si encara queda algú despistat que torne a llegir el Trepig. Tres són les causes de la meua desafecció..

            En primer lloc, uns petits problemes oftalmològics que he començat a superar. La primera fase ha estat una intervenció quirúrgica de catarates que s'ha complicat amb una infecció de conjuntivitis en l'ull no operat. Supose que a finals d'any o principis del vinent m'operaran de l'altre ull i quedaré bé. Això espere. De tota manera, actualment comence a poder llegir i escriure.

            La segona causa de desafecció ha estat el meu retir espiritual al refugi del Trepig. Tombat en una hamaca, escoltant Bruce Springten i mirant l'hortalissa i, per damunt de les bajoqueres, la Sella i el Montgó, és un fenomen --li dic fenomen perquè no sé com qualificar-ho-- capaç de fer-vos oblidar qualsevol altra cosa mundana o extramundana.

            La tercera causa, però la més important i certa, és que suposava --i encara ho supose-- que estaríeu més tranquils i tranquil·les si us estalviava l'avorriment dels meus escrits. Deia Josep Pla en el seu dietari El quadern gris --ja he començat a llegir un  poquet-- quan els seus escrits encara pecaven, de tant en tant, d'alguna afectació, degut a la joventut, quan les seues cròniques encara no tenia la qualitat que van tenir en ser major, però que ja superaven en qualitat als millors escriptors actuals, responent a les crítiques agres del setmanari L'Avi Muné : "...els meus articles són pedants  i enrevessats,,, són això i moltíssimes coses més, si una desagradable, l'altra encara més. Sobre aquest punt enseguida ens entendríem" Si Pla s'ho reconeixia, què hauré de fer jo, pobre de mi?

            El cas és que vaig abandonar la xarxa en uns moments un tant convulsius: La lluita del govern de Grècia contra els abusos del poder econòmic europeu, i en defensa, indirectament de les classes populars de tot Europa, a qui desitge un final feliç --pitjor del que passa ara, impossible-- i el canvi polític al País Valencià.

            El problema de Grècia ha posat al descobert el  grau de cinisme, d'egoisme extrem, d'insolidaritat suïcida del sistema capitalista, quan al mig de la tragèdia de la fam i la misèria causats pels retallaments socials, arriba la NATO i li demana a Grècia que no retalle en despesa d'armament. Em pensava que ja no hi havia res que em poguera sorprendre. Estava equivocat:  estic sorprés, indignat i escandalitzat.

            Respecte al canvi polític al País Valencià, vull dir que estic content del resultat. Ara per ara. Els polítics estan demostrant que tenen capacitat de diàleg i trellat. Espere que el nou consell governe amb una política solidària i de defensa identitària que ens porte a sentir-nos orgullosos de ser valencians. Jo crec que ho aconseguiran, però la lluita front al govern d'Espanya, l'actual o el pròxim siga del color que siga, serà dura. També ho serà la lluita contra la dreta cavernària valenciana. Tots sabeu quan aplaudiré i quan no, perquè insistir ara? Faria massa llarg aquest article.

            Repetisc, amigues i amics, perdoneu la llarga absència. Ja torne.

Sense Acord Ciutadà

Passen els dies i la meua eufòria inicial pel destronament del PP a les institucions públiques valencianes, es modera i evoluciona cap a la desil·lusió per l'absència de la coalició Acord Ciutadà, que no va arribar al fatídic llistó del 5 %, llistó que alguns que abans el maleïen, ara ja l'han oblidat. Permeteu-me opinar:  que Acord Ciutadà no estiga a les Corts resulta, al meu entendre, injust. Injust per culpa del llistó i injust per part de l'electorat --ho dic amb totes les reserves que es puga dir, atès que l'electorat és sobirà i vota el que vol-- que per allò del vot útil --que alguns reprovaven abans i darrerament l'han utilitzat com  a arma ofensiva-- han castigat a una coalició d'esquerres de la que formaven part persones i partits que, alguns d'ells  en aquesta legislatura,  han treballat amb valentia com els que més, però potser sense el ressò mediàtic suficient, per a combatre la  corrupció i les polítiques neoliberals.
Quan hi haja un nou govern a la Generalitat, no hi haurà ningú a les Corts Valencianes per a fer una oposició des de l'esquerre. Llàstima. Potser alguns pensaran que no caldrà atès que el govern serà d'esquerres. Amb ells discrepe respectuosament.
Ara hi ha l'oportunitat de modificar la llei electoral. Ja sé que les llistes obertes és una proposta ferma per una part important de la societat. Però demanaria, primer que res, eliminar la llei d'Ont i passar al proporcional pur i suprimir el llistó del 5 %. Sóc conscient que això beneficiarà a candidatures situades més a la dreta i més a l'esquerre. Però les beneficiarà perquè una part de l'electorat ho voldrà. 
Ha quedat demostrat que la por a la ingovernabilitat, conseqüència de la pluralitat de partits, que es tenia durant la transició,  és una por infundada i perjudicial per a un sistema realment democràtic. Aquella por a la ingovernabilitat sols demostra la poca confiança que tenia la classe política en ella mateixa. Però hui la majoria sap que la maduresa política, la capacitat negociadora i de diàleg de la classe política com a col·lectiu i, potser, la necessitat de demostrar-ho,  son motius per a superar aquella por.

HORTALISSA DEL TREPIG

Hui he collit les primeres bajoques i una albergínia de la meua hortalissa del Trepig. La terra de canya mel també dóna altres fruïts. Atenció: sense insecticides ni adobs químics. Què bo!

I la satisfacció de menjar allò que has cultivat.

 

Or i baladre de Mox Nox

Mox Nox, el grup en el qual actua el meu fill Lluís, han tret un nou disc, "Or i baladre", al temps que s'anuncia que actuaran en el Festival Internacional de Benicàssim de 2015. Des d'ací, els done l'enhorabona i els desitge sort. Mox Nox va guanyar el premi Ovidi al millor grup de roc en valencià el 2013.

El dia després (25-05-2015)

El resultat electoral a l'ajuntament de Pedreguer ha estat bo per al meu gust, tot i que, també és cert, hauria pogut ser un poquet millor. Conseqüentment, estic molt content. El resultat electoral a les Corts Valencianes són millors del que esperava, no del que desitjava, clar.  Fins i tot la Rita se'n va amb la cua baix les cames, que ja és dir. Confesse, amb humilitat, penediment,  constricció i propòsit d'esmena, que em pensava que es quedava uns altres quatre anys més. "Home de poca fe" em dirà algú. Xe, després de tants anys de dir inútilment "ara serà, ara serà" al final ja em pensava que moriria sense veure el canvi. Bé, l'he vist i, repetisc, estic molt content.
Amb tot i això encara pense: Com pot ser que després de tanta malversació i corrupció, de tanta política de poc trellat, de tanta prepotència, de tant de riure's dels valencians, encara son el partit més votat? Com pot ser que encara hi haja tanta gent que els vota? Supose que, igual que quan un vaixell s'afona les rates l'abandonen, també els oportunistes i aprofitats, acabaran per abandonar el vaixell del PP, o millor encara, que s'ofeguen --políticament parlant-- i a les pròximes eleccions puguem triar entre bons i millors, entre els que ens agraden i els que no ens agraden, però sense el fantasma de la corrupció.
De tota manera, no sols la corrupció ens fa mal, sinó també --i potser més encara, no ho oblidem-- les polítiques neoliberals, tan nefastes i perilloses per a les classes populars.
Bé, hui encara no ho diré, perquè encara estem de celebracions, però a partir de l'endemà de la presa de possessió d'alcaldes i consellers, siga quin siga el resultat de les negociacions i acords, governe qui governe, tornaré a les reivindicacions. Encara tinc memòria i no vaig a oblidar: el Centre de Salut de Pedreguer, els problemes de Marina Salut, les retallades contra l'educació pública i, especialment, contra el valencià a l'escola, una ràdio i televisió pública que informe objectivament i en el nostre idioma,  i totes aquelles altres coses que reclamava despús-ahir.
Atrenció: estic content, no satisfet.