VOLDREU DISCULPAR-ME?

            M'he desafectat massa de la xarxa i he abandonat els lectors-lectores que tenia. A elles i ells els demane perdó, si encara queda algú despistat que torne a llegir el Trepig. Tres són les causes de la meua desafecció..

            En primer lloc, uns petits problemes oftalmològics que he començat a superar. La primera fase ha estat una intervenció quirúrgica de catarates que s'ha complicat amb una infecció de conjuntivitis en l'ull no operat. Supose que a finals d'any o principis del vinent m'operaran de l'altre ull i quedaré bé. Això espere. De tota manera, actualment comence a poder llegir i escriure.

            La segona causa de desafecció ha estat el meu retir espiritual al refugi del Trepig. Tombat en una hamaca, escoltant Bruce Springten i mirant l'hortalissa i, per damunt de les bajoqueres, la Sella i el Montgó, és un fenomen --li dic fenomen perquè no sé com qualificar-ho-- capaç de fer-vos oblidar qualsevol altra cosa mundana o extramundana.

            La tercera causa, però la més important i certa, és que suposava --i encara ho supose-- que estaríeu més tranquils i tranquil·les si us estalviava l'avorriment dels meus escrits. Deia Josep Pla en el seu dietari El quadern gris --ja he començat a llegir un  poquet-- quan els seus escrits encara pecaven, de tant en tant, d'alguna afectació, degut a la joventut, quan les seues cròniques encara no tenia la qualitat que van tenir en ser major, però que ja superaven en qualitat als millors escriptors actuals, responent a les crítiques agres del setmanari L'Avi Muné : "...els meus articles són pedants  i enrevessats,,, són això i moltíssimes coses més, si una desagradable, l'altra encara més. Sobre aquest punt enseguida ens entendríem" Si Pla s'ho reconeixia, què hauré de fer jo, pobre de mi?

            El cas és que vaig abandonar la xarxa en uns moments un tant convulsius: La lluita del govern de Grècia contra els abusos del poder econòmic europeu, i en defensa, indirectament de les classes populars de tot Europa, a qui desitge un final feliç --pitjor del que passa ara, impossible-- i el canvi polític al País Valencià.

            El problema de Grècia ha posat al descobert el  grau de cinisme, d'egoisme extrem, d'insolidaritat suïcida del sistema capitalista, quan al mig de la tragèdia de la fam i la misèria causats pels retallaments socials, arriba la NATO i li demana a Grècia que no retalle en despesa d'armament. Em pensava que ja no hi havia res que em poguera sorprendre. Estava equivocat:  estic sorprés, indignat i escandalitzat.

            Respecte al canvi polític al País Valencià, vull dir que estic content del resultat. Ara per ara. Els polítics estan demostrant que tenen capacitat de diàleg i trellat. Espere que el nou consell governe amb una política solidària i de defensa identitària que ens porte a sentir-nos orgullosos de ser valencians. Jo crec que ho aconseguiran, però la lluita front al govern d'Espanya, l'actual o el pròxim siga del color que siga, serà dura. També ho serà la lluita contra la dreta cavernària valenciana. Tots sabeu quan aplaudiré i quan no, perquè insistir ara? Faria massa llarg aquest article.

            Repetisc, amigues i amics, perdoneu la llarga absència. Ja torne.

Sense Acord Ciutadà

Passen els dies i la meua eufòria inicial pel destronament del PP a les institucions públiques valencianes, es modera i evoluciona cap a la desil·lusió per l'absència de la coalició Acord Ciutadà, que no va arribar al fatídic llistó del 5 %, llistó que alguns que abans el maleïen, ara ja l'han oblidat. Permeteu-me opinar:  que Acord Ciutadà no estiga a les Corts resulta, al meu entendre, injust. Injust per culpa del llistó i injust per part de l'electorat --ho dic amb totes les reserves que es puga dir, atès que l'electorat és sobirà i vota el que vol-- que per allò del vot útil --que alguns reprovaven abans i darrerament l'han utilitzat com  a arma ofensiva-- han castigat a una coalició d'esquerres de la que formaven part persones i partits que, alguns d'ells  en aquesta legislatura,  han treballat amb valentia com els que més, però potser sense el ressò mediàtic suficient, per a combatre la  corrupció i les polítiques neoliberals.
Quan hi haja un nou govern a la Generalitat, no hi haurà ningú a les Corts Valencianes per a fer una oposició des de l'esquerre. Llàstima. Potser alguns pensaran que no caldrà atès que el govern serà d'esquerres. Amb ells discrepe respectuosament.
Ara hi ha l'oportunitat de modificar la llei electoral. Ja sé que les llistes obertes és una proposta ferma per una part important de la societat. Però demanaria, primer que res, eliminar la llei d'Ont i passar al proporcional pur i suprimir el llistó del 5 %. Sóc conscient que això beneficiarà a candidatures situades més a la dreta i més a l'esquerre. Però les beneficiarà perquè una part de l'electorat ho voldrà. 
Ha quedat demostrat que la por a la ingovernabilitat, conseqüència de la pluralitat de partits, que es tenia durant la transició,  és una por infundada i perjudicial per a un sistema realment democràtic. Aquella por a la ingovernabilitat sols demostra la poca confiança que tenia la classe política en ella mateixa. Però hui la majoria sap que la maduresa política, la capacitat negociadora i de diàleg de la classe política com a col·lectiu i, potser, la necessitat de demostrar-ho,  son motius per a superar aquella por.

HORTALISSA DEL TREPIG

Hui he collit les primeres bajoques i una albergínia de la meua hortalissa del Trepig. La terra de canya mel també dóna altres fruïts. Atenció: sense insecticides ni adobs químics. Què bo!

I la satisfacció de menjar allò que has cultivat.

 

Or i baladre de Mox Nox

Mox Nox, el grup en el qual actua el meu fill Lluís, han tret un nou disc, "Or i baladre", al temps que s'anuncia que actuaran en el Festival Internacional de Benicàssim de 2015. Des d'ací, els done l'enhorabona i els desitge sort. Mox Nox va guanyar el premi Ovidi al millor grup de roc en valencià el 2013.

El dia després (25-05-2015)

El resultat electoral a l'ajuntament de Pedreguer ha estat bo per al meu gust, tot i que, també és cert, hauria pogut ser un poquet millor. Conseqüentment, estic molt content. El resultat electoral a les Corts Valencianes són millors del que esperava, no del que desitjava, clar.  Fins i tot la Rita se'n va amb la cua baix les cames, que ja és dir. Confesse, amb humilitat, penediment,  constricció i propòsit d'esmena, que em pensava que es quedava uns altres quatre anys més. "Home de poca fe" em dirà algú. Xe, després de tants anys de dir inútilment "ara serà, ara serà" al final ja em pensava que moriria sense veure el canvi. Bé, l'he vist i, repetisc, estic molt content.
Amb tot i això encara pense: Com pot ser que després de tanta malversació i corrupció, de tanta política de poc trellat, de tanta prepotència, de tant de riure's dels valencians, encara son el partit més votat? Com pot ser que encara hi haja tanta gent que els vota? Supose que, igual que quan un vaixell s'afona les rates l'abandonen, també els oportunistes i aprofitats, acabaran per abandonar el vaixell del PP, o millor encara, que s'ofeguen --políticament parlant-- i a les pròximes eleccions puguem triar entre bons i millors, entre els que ens agraden i els que no ens agraden, però sense el fantasma de la corrupció.
De tota manera, no sols la corrupció ens fa mal, sinó també --i potser més encara, no ho oblidem-- les polítiques neoliberals, tan nefastes i perilloses per a les classes populars.
Bé, hui encara no ho diré, perquè encara estem de celebracions, però a partir de l'endemà de la presa de possessió d'alcaldes i consellers, siga quin siga el resultat de les negociacions i acords, governe qui governe, tornaré a les reivindicacions. Encara tinc memòria i no vaig a oblidar: el Centre de Salut de Pedreguer, els problemes de Marina Salut, les retallades contra l'educació pública i, especialment, contra el valencià a l'escola, una ràdio i televisió pública que informe objectivament i en el nostre idioma,  i totes aquelles altres coses que reclamava despús-ahir.
Atrenció: estic content, no satisfet.

ESCOLES ESPORTIVES MUNICIPALS

Anit es va celebrar l'acte de campanya electoral més important de tots els que se celebren a Pedreguer: El debat dels candidats a alcalde-alcaldessa que des de 1995, si no vaig errat, organitza el Casal Cultural Jaume I de Pedreguer. Tots van dir alguna cosa amb la que estic d'acord i altres en les que no. Des d'ací l'enhorabona a tots els candidats-candidata, al moderador i, com no, al Casal Cultural Jaume I.
No tenia intenció de debatre ni polemitzar sobre res del que es va dir, però es va fer un comentari que no puc obviar perquè la meua consciència no m'ho permet, i perquè les persones afectades em mereixen un gran respecte. Es va insinuar que el mèrit de l'èxit de l'esport base de Pedreguer és conseqüència de la gestió privada, atès que altres pobles que la tenen pública la volen privatitzar vist l'èxit competitiu de les escoles de Pedreguer.
No estic d'acord en absolut, crec de manera ferma que això no és cert. L'èxit de les escoles esportives municipals de Pedreguer radica en els seus monitors-es, entrenadors-es, coordinadors-es, la majoria d'ells de Pedreguer i... el que és més important, formats esportivament en les mateixes escoles esportives municipals. I on està el secret? En el criteri que generalment s'ha seguit en l'esport base en el nostre poble des dels primers monitors esportius escolars, iniciativa municipal de la dècada dels 80, segons el qual l'esport base no ha de concedir la màxima importància al resultat de la competició sinó en considerar l'esport com un element de l'educació integral dels menors (esportivitat, germanor, esperit d'equip, solidaritat, respecte mutu, etc. etc.)  Aquest criteri, aquesta filosofia esportiva, porta com a una de les conseqüències --tot i no ser la més important, tot i semblar una contradicció que no ho és-- un èxit en resultats competitius a llarg termini. El mèrit d'algunes persones que formen part de l'equip d'educadors esportius han estat reconeguts a nivell federatiu del País Valencià, i altres s'ho mereixen igualment.
En conseqüència, la municipalització del servei, directament o mitjançant la gestió dels mateixos clubs no ha de fer por a ningú, si se segueix el mateix criteri i es compta amb les mateixes persones que entrenen i coordinen.

Càller (Cagliari)

Dimarts, 5 de maig (del meu dietari. Fragment del 05-05-2015)

Desembarquem a Càller (en sard Casteddu de Callaris o simplement Casteddu, en italià Cagliari) (Sardenya). El primer escut que veig en una façana és la quatribarrada amb la creu de Sant Jordi a la part superior (Creu de Sant Andreu ha dit la guia, si no ho he entés malament) Hem visitat el Palau Reial, antiga residència del virrei de Sardenya. En eixir he firmat en el llibre de visites: Josep Castelló. Pedreguer. País Valencià. Volia afegir "PPCC Estat Federats" però no cabia tot. No tinc una cal·ligrafia bonica, però ací m'ha eixit una lletra clara, elegant, perfecta, sense deixar de ser la meua lletra amb la seua peculiaritat i singularitat, com dirien els grafòlegs.

Saló d'actes del Palau

La catedral és preciosa, d'estil barroc, amb escultures de marbre de la Toscana. Els retaules de les capelles són preciosos. Cagliari ha substituït Tànger en el circuït d'aquest creuer per motiu de l'atemptat de fa uns mesos, cosa que ha augmentat el turisme multiplicant-lo. Em sembla que en aquesta ciutat la gent encara no s'ha fet la idea que són un lloc turístic i actuen d'una manera normal, si hom permet l'expressió. Vull dir que encara no han avorrit els turistes i el seu comportament no és despectiu, com en alguns llocs d'Itàlia, ni submís, con en alguns altres llocs de vocació turística. No han canviat el seu "modus vivendi". Per exemple, la Lluïsa i jo hem pres una cervesa a la terrassa d'un bar, i al nostre costat hi havia uns "cagliarians" prenent també una cervesa. No he vist cap diferència entre ells i nosaltres, com si tots fórem del mateix poble. El cambrer també ens ha tractat com si fórem de Cagliari, com si ens coneguérem de sempre. Serà perquè encara no tenen un excés de turisme. El cas és que aquest ambient de familiaritat m'ha agradat. Per una altra banda, el preu de la cervesa la meitat que a Palermo i… res a veure amb el de Roma.

Una de les portes de la ciutat

Façana de la catedral

Retaule a una capella a la cripta (a l'abside)

Una capella a la catedral