XXXVI APLEC EXCURSIONISTA PPCC (III PRADA)

Si em preguntaren si Prada és una ciutat monumental, no m'atreveria a respondre afirmativament. No obstant això, m'ha agradat força l'esglèsia  (Sant Pere) de façana i campanar romànics i el retaule de l'altar major barroc (massa carregat pel meu gust) i un orgue molt bonic. També hi ha algun edifici singular. Però perquè explicar-ho? Mireu algunes fotos.

XXXVI APLEC EXCURSIONISTA DELS PPCC (II L'HOSPITALITAT DE PRADA)

Mar, Joan i Cristina davant la tomba de Pompeu Fabra

Catalunya Nord, i concretament Prada, és terra d'acollida. Quan Verdaguer va estar difamat i vilipendiat per tots, quan la majoria dels seus amics l'havien abandonat,
va trobar a Prada amistat i solidaritat. També va trobar bona acollida a aquesta ciutat Pompeu Fabra, qui va estar exiliat ací, i ací va morir i descansa en pau. La visita a la seua tomba és una cita obligada a la que, com tants d'altres, no vaig faltar.

* * *

... i parlant de solidaritat, Teresa Castelló m'ha cedit unes fotos que jo no vaig poder fer: el Canigó --sempre el Canigó!-- des d'una perspectiva diferent a les que vaig fer jo, Sant Martí, i Sant Miquel de Cuixà. Gràcies!


Sant Miquel de Cuixà



El Canigó



Sant Martí de Canigó



 

XXXVI APLEC EXCURSIONISTA DELS PPCC (I EL CANIGÓ)

 



El Canigó, al fons i nevat, vist des del castell de Vilafranca

El 36è Aplec Excursionista dels PPCC, celebrat a Prada de Coflents, ha estat presidit pel Canigó, la muntanya màgica i sagrada del catalanisme. Què ha significat això per a mi? Primer que res retrobar-me amb el benvolgut i admirat Mosèn Jacint Verdaguer. En arribar a la recepció de l'aplec, de seguida trobe una edició, desconeguda per a mi, del Canigó de Verdaguer. Atès que he llegit el llibre diferents vegades i que, fins i tot, tinc un parell d'edicions diferents, vaig superar el primer impuls de comprar-lo. L'endemà a la nit, a la conferència "El Canigó de Verdaguer" es parla de la lluita interna de

mossèn Cinto: la seua part religiosa contra la pagana, tota la seua vida és un xoc entre dues consciències oposades, entre dos sentiments contradictoris; el mèrit radica en el valor i la valentia d'assumir-ho i expressar-ho, i de fer-ho d'una manera tan bella. La conferenciant afirma, amb tota la raó del món, que llegir dues o tres vegades Verdaguer no és suficient per a arribar a conéixer amb profunditat la seua obra. Torne a buscar el llibre per a llegir la presentació de l'editor qui justifica aquesta nova edició, després de lloar les anteriors pel seu valor objectiu, dient que aquesta està motivada per un sentiment subjectiu i romàntic respecte a l'autor, és a dir, exactament tot allò que fa que jo admire i estime mossèn Jacint Verdaguer. I, clar, l'he comprat!

JOSE LUIS GAYÀ PEÑA

Aquest no és un bloc futboler, però no puc ignorar el fet. Si una persona té èxit en l'esport, o en qualsevol altre camp de la vida, a conseqüència d'un treball fet amb vocació, honestedat i humilitat, té el meu respecte i admiració. És el cas de José Luís Gayà Peña, un pedreguer --veí meu!-- que amb 17 anys juga a futbol en un equip de 1ª divisió que, a més a més, sempre ha estat l'equip dels seus amors: València CF. Diuen que té un gran futur i que arribarà lluny si té sort i les lesions el respecten. Des d'ací li desitge tota la sort del món i que arribe ben amunt; però ha de saber que, arribe on arribe, ara ja s'ha guanyat el respecte i l'admiració de tot Pedreguer. Enhorabona!

 

AVANÇ DEL SOBIRANISME CATALÀ

És espectacular l'avanç que ha fet el sobiranisme català en tan poc de temps; no em referisc a la quantitat de ciutadans que han passat a desitjar la independència, sinó a una altra qüestió que explicaré: Abans del frustrat i frustrant procés de l'estatut de catalunya--el que va estar aprovat pel 80 % del parlament català, retallat per un acord entre Zapatero i Mas, aprovat pel congrés de diputats i per referèndum del poble català, però finalment recorregut per Rajoy i novament retallat per un Tribunal Constitucional el mandat del qual havia caducat, un T.C. polititzat i desacreditat-- abans d'aquest procés, era difícil pensar que a finals del 2012 passariem d'escoltar frases com "es inviable", "por encima de mi cadáver", "si se convoca el referéndum actuará el general de la guardia civil" a saber que el govern espanyol ha consultat--formalment o informalment, no importa-- a la Unió Europea si s'acceptarien que Catalunya en formara part, o que un ministre diga que no sols Espanya vetaria l'entrada de Catalunya sinó també altres estats membres. És a dir la independència ja no sols és possible sinó, fins i tot, molt probable. El salt qualificatiu, en poc de temps, ha estat ben espectacular. Ara sols falta--si Mas de veritat vol la independència-- que rectifique el seu missatge i diga que està a favor de la independència de Catalunya dins o fora de la Unió Europea. Perquè tal com estan les coses, estar dins de la Unió Europea o tindre l'euro per moneda--podrien tindre-la fins i tot des de fora-- és una garantia de progrés i benestar?

LA SANITAT A LA MARINA ALTA

En la taula Rodona "La Sanitat a La Marina Alta" celebrada al Casal Jaume I, la conclusió més clara és que hi ha un procés ben planificat de privatitzar la sanitat, cosa que perjudica les classes socials populars, per motius obvis. L'exemple que la gestió de les històries clíniques està, no sols privatitzada sinó que, a més a més, subcontractada, és força preocupant; més encara si et diuen que l'empresari en qüestió està tancat per un dels judicis de les trames de corrupció. Però quan, en el col·loqui vam sentir explicacions d'usuaris respecte a la gestió de la seua història clínica, els pèls es van posar de punta. Un consell: si teniu alguna queixa sobre l'atenció sanitària no reclameu al departament d' atenció a l'usuari (és ineficaç), reclameu al defensor del pacient: per telèfon, 91 465 33 22 o per correu electrònic. defensorpciente@telefonica.net

FRACTURA SOCIAL

El major exercici de cinisme que recorde des de fa molt de temps és el de qui afirma que la independència de Catalunya suposarà una fractura social, quan va ser ell mateix l'element més important que va impedir, utilitzant el desacreditat i polititzat Tribunal Constitucional, que no prospera l'estatut de Catalunya, aprovat pel parlament català amb el 80 % dels vots, i després ratificat per referéndum. Això sí que va suposar una fractura social: que una petita minoria s'imposara a una àmplia majoria, fet que va generar una frustració i desencant que ens va abocar a la situació actual. I per si fóra poc, ara ens parla de la conveniència de l'Espanya plural que ell mateix, entre altres, ha impedit. Queda poca gent que es crega el concepte d'Espanya plural. Uns creuen que Espanya és i ha de ser l'única nació de l'estat espanyol, que ha de tindre llibertat per a ser-ho i que és i ha de ser una gran nació (importa la grandària) i uns altres creuen que l'alternativa a aquest darrere concepte és estar fóra. Respecte a Catalunya, ben aviat sabrem qui té majoria. Abans jo creia en la possibilitat de l'Espanya Plural. Ara, ja no.

NOTA: La vinyeta és de La Vanguardia. L'autor és kap