LA CLASSE MITJANA

La classe mitjana és un concepte que es va inventar, en el seu dia, la classe dominant, per a dividir a la classe dominada en dues parts (divideix i venceràs), perquè una d'elles es creguera més poderosa que l'altra i defensara els interessos de la classe dominant. Són classe mitjana (o creuen ser-ho) alguns que tenen casa, caseta i cotxe i, potser, un petit comerç. Si a un país no hi ha un sistema de salut pública excel·lent, amb la millor atenció sanitària possible, gratuïta i universal, una educació pública també excel·lent, una seguretat social que permeta que una persona amb dependència puga viure dignament, que un parat puga sobreviure fins trobar un nou treball... si a un país no hi ha tot això, on està la classe mitjana? Si el que té casa, caseta, cotxe i un comerç, ha de tancar perquè la disminució del consum (pels retalls a la classe més baixeta) no li permet guanyar diners i consegüentment no pot pagar l'educació privada dels seus fills, la salut privada de la seua família (potser que no puga pagar ni tan sols l'IBI ni reparar el cotxe per a passar la ITV) i de sobte es troba que tots aquests serveis públics s'han desmantel·lat, no és res més que un proletariat com els del segle XIX. Obriu, doncs, els ulls membres de la classe mitjana, no sou res més que proletaris insolidaris. I una vegada que hageu obert els ulls, haureu deixat de ser membres de la classe mitjana, i s'haureu convertit en ciutadans amb consciència. I ara tots units a lluitar pels nostres drets. Hui, a les 21:00 a l'hospital de La Xara pern a evitar que ens tanquen els centres de salut de nit.

FESTA I MÚSICA

A LA FESTA LI VA BÉ LA MÚSICA. QUE US SEMBLA AQUESTA?

http://www.youtube.com/watch?v=BXyxhdFwLmY

RECTIFIQUE!!!

Sempre he mantés l'opinió que la salutació de l'alcalde o alcaldessa al poble, en la presentació de les festes, ha de ser una discurs exent de contingut polític o ideològic,  ha de ser simplement festiu i institucional, i he criticat quan no s'ha fet així; a més, sempre he demanat que fóra curt. Però a voltes no és com a vegades. Ahir tocava dir el que el nostre alcalde va dir: Estem en festes però no becant, i l'alcalde va fer bé d'enviar un missatge a qui pertoque, fent saber que el poble de Pedreguer es mantindrà amb la guàrdia alta i no permetrà retallades; i si n'hi ha, respondrà amb reivindicacions.Molt bé, alcalde, ahir tocava! Ni una paraula de més, ni una paraula de menys, curt però clar.. A més, m'ha fet un favor, ara podré gaudir de les festes però al mateix temps reivindicar els drets que ens retallen després de molts anys de treball. No és incompatible. Visca la festa! Fora els retalladors!

Que se jodan!

Això és el que va dir una diputada del PP quan Rajoy va anunciar el retall de prestacions als aturats. Es tracta de la filla de Fabra, aquell que té tanta sort en la loteria. Però és igual qui siga; no hi ha cap diferència entre ella i qualsevol altre diputat o diputada del PP; l'única diferència és que ella no es repremeix i diu el que Rajoy i els altres pensen però, per prudència, no diuen en públic."Que se jodan los parados" Perdó per reproduir la frase. M'ha costat d'escriure. Fa mal al cor llegir o escoltar, o escriure --fins i tot si es fa per criticar-ho-- una frase així. També fa mal al cor comprovar com hi ha qui fa aplaudiments quan s'anuncien aquest tipus de mesures econòmiques; fins i tot creient que son mesures necessàries -- que no ho son!-- no és de persones--de bones persones volia dir--aplaudir aquestes mesures. Cal no tindre sentiments per a aplaudir-ho, cal no tindre sentiments per a ser diputat del PP; cal no tindre sentiments per haver-los votat i no tindre remordiment de consciència. Vivim en su societrat malalta en la que la majoria de persones no tenen sentiments, o que compensen la seua falta de sentiments fent un donatiu a un pobre--n'hi ha tants!-- o a alguna ONG... religiosa "por supuesto". Disculpeu que estiga indignat; venen festes i no estic d'humor...

Editorials en perill d'extinció

Un article sense desperdici.

http://blogspersonals.ara.cat/boquesimans/2012/07/11/editorials-en-perill-dextincio/

Més retalls!

Més retalls en la sanitat pública: a partir de diumenge dia 15, els centres de salut del Verger, Ondara, Pedreguer i Gata, entre altres, suprimiran el servei d'urgències des de les 22:00, fet que farà estalviar diners a la Generalitat, uns diners que sempre s'estalvien a càrreg de serveis bàsics públics, és a dir dels serveis que més necessita la ciutadania que, per cert, sembla que continua becant.

Malson? Relat Kafkià? Crònica real?

Aquell era un dia maleït. Era el primer que els jubilats pagaven part de les medecines --"copago" li deien a la nova modalitat-- acabant amb una llarga tradició de medecines gratuïtes pels que havien treballat tota la vida aconseguint i mantenint un sistema de benestar social que s'acabava de sobte. Els treballadors en actiu també veien retallats greument els seus drets per obra i gràcia --desgràcia caldria dir-- d'una reforma laboral que permetia a les empreses deixar-los sense treball sense caldre gaire indemnitzacions, que allargava l'edat de jubilació, que reduïa els drets als funcionaris i altres treballadors; també pujaven els impostos sobre el consum; prèviament, per decret, s'havia disminuït el nombre de professors als col·legis i instituts, augmentant conseqüentment el nombre d'alumnes per aula i obligant a deixar sense escolaritzar a part de la infantesa; L'idioma del poble era marginat a l'escola--qui perd l'idioma es més fàcil de ser manipulat--els dies previs havien retallat les despeses públiques per l'atenció sanitària, fet que allargaria--encara més-- les llistes d'espera als hospitals; aquell mateix dia tan nefast, mig País es cremava en flames i a la ciutat de València plovia cendra, com si fora un espectacle dantesc, sols concebible per guionistes i escriptors de malsana imaginació.

Aquella nit, la gent, el poble, la ciutadania tan greument maltractada, va sortir al carrer en una manifestació espontània, ocupant la via pública sense autorització prèvia d'unes autoritats força amants i protectores de l'ordre públic, unes autoritats ben expeditives en aquest menester; els manifestants fins i tot increpaven els automobilistes que no se solidaritzaven amb les seues consignes; feia pànic pensar en una actuació de les forces d'ordre tan dràstica com tenien per costum, actuació que, sortosament, no es va produir. Les banderes onejaven amb vigor, de les goles escanyades dels manifestants sortien crits potents, enérgics però esgarrats per l'esforç, convençuts, com estaven, de la necessitat de la seua manifestació.

--Campeones! Campeones! Què viva Espanya!

Aquests dies estic tan confús, ho veig tot tan borrós que sóc incapaç de saber si es tracta d'un malson sofrit en alguna d'aquests darreres nits tan calentes, o d'algun del relats de Franz Kafka que he llegit després del recent viatge a Praga. Perquè realitat no serà, veritat?