Editorials en perill d'extinció

Un article sense desperdici.

http://blogspersonals.ara.cat/boquesimans/2012/07/11/editorials-en-perill-dextincio/

Més retalls!

Més retalls en la sanitat pública: a partir de diumenge dia 15, els centres de salut del Verger, Ondara, Pedreguer i Gata, entre altres, suprimiran el servei d'urgències des de les 22:00, fet que farà estalviar diners a la Generalitat, uns diners que sempre s'estalvien a càrreg de serveis bàsics públics, és a dir dels serveis que més necessita la ciutadania que, per cert, sembla que continua becant.

Malson? Relat Kafkià? Crònica real?

Aquell era un dia maleït. Era el primer que els jubilats pagaven part de les medecines --"copago" li deien a la nova modalitat-- acabant amb una llarga tradició de medecines gratuïtes pels que havien treballat tota la vida aconseguint i mantenint un sistema de benestar social que s'acabava de sobte. Els treballadors en actiu també veien retallats greument els seus drets per obra i gràcia --desgràcia caldria dir-- d'una reforma laboral que permetia a les empreses deixar-los sense treball sense caldre gaire indemnitzacions, que allargava l'edat de jubilació, que reduïa els drets als funcionaris i altres treballadors; també pujaven els impostos sobre el consum; prèviament, per decret, s'havia disminuït el nombre de professors als col·legis i instituts, augmentant conseqüentment el nombre d'alumnes per aula i obligant a deixar sense escolaritzar a part de la infantesa; L'idioma del poble era marginat a l'escola--qui perd l'idioma es més fàcil de ser manipulat--els dies previs havien retallat les despeses públiques per l'atenció sanitària, fet que allargaria--encara més-- les llistes d'espera als hospitals; aquell mateix dia tan nefast, mig País es cremava en flames i a la ciutat de València plovia cendra, com si fora un espectacle dantesc, sols concebible per guionistes i escriptors de malsana imaginació.

Aquella nit, la gent, el poble, la ciutadania tan greument maltractada, va sortir al carrer en una manifestació espontània, ocupant la via pública sense autorització prèvia d'unes autoritats força amants i protectores de l'ordre públic, unes autoritats ben expeditives en aquest menester; els manifestants fins i tot increpaven els automobilistes que no se solidaritzaven amb les seues consignes; feia pànic pensar en una actuació de les forces d'ordre tan dràstica com tenien per costum, actuació que, sortosament, no es va produir. Les banderes onejaven amb vigor, de les goles escanyades dels manifestants sortien crits potents, enérgics però esgarrats per l'esforç, convençuts, com estaven, de la necessitat de la seua manifestació.

--Campeones! Campeones! Què viva Espanya!

Aquests dies estic tan confús, ho veig tot tan borrós que sóc incapaç de saber si es tracta d'un malson sofrit en alguna d'aquests darreres nits tan calentes, o d'algun del relats de Franz Kafka que he llegit després del recent viatge a Praga. Perquè realitat no serà, veritat?

El País es dessagna

Us renitisc al blog Nausica de Carles Mulet: pobre País meu que es dessagna. El País es desagna i els paisans ho celebrem amb coets i traques, perquè som campions. Esperpèntic!
http://nausicanova.blogspot.com.es/2012/07/pobre-pais-mireu-com-es-dessagna.html

Què fort!

Mireu el que diu un científic, investigador sobre el càncer, el Dr., Rath. És llarg però paga la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=eY9p-ck2Gp0&feature=youtu.be

Monestir de Benedictins a Kladruby

Durant el Festival Internacional de Folklore de Pilsen, vam tindre l'oportunitat de fer una visita guiada al monestir de Kladruby. Es tracta d'un monestir de benedictins construït al segle XII i que, com tants altres, ha estat objecte de reformes, ampliacions i restauracions durant els segles següents. Actualment és un museu. Destaca com a més monumental la sala on hi ha un conjunt d'escultures barroques fetes, segons em van dir, de fusta de cedre i recobertes de guix. Pel meu gust, però, les millors obres son alguns dels quadres a l'oli. Tanmateix, jo no faria aquesta entrada si no fora per un quadre, la primera cosa que vam veure en entrar, al qual el guia no li va donar cap importància i va passar de llarg. Jo, de seguida, vaig recordar l'amic Carles Mulet. Es tracta de la mare de Déu de la llet, una icona sobre la que Carles i jo compartim certa debilitat --cada sant té els seus devots!--   A la nit, per un imperdonable i inexplicable error (potser és una maledicció, doncs no havia pagat les taxes per a fer fotos) vaig esborrar les que havia fet aquell dia. Per sort, l'amic Miquel Mata de Xàbia ha tingut l'amabilitat de passar-me la foto que publique. Gràcies, Miquel!

TITELLES I BLOGS

He viatjat a Pilsen i Praga amb el Grup de Danses Pedreguer que ha participat en el 16è Festival Internacional de Folklore de Pilsen amb un clamorós èxit. A Praga, com possiblement sabreu els visitants d'aquest blog, les titelles són tot un simbol. Sí, jo també ho sabia, però el que no sabia era l'origen d'aquesta tradició. I ho vaig preguntar, clar. Resulta que, segons em van explicar, quan Txèquia pertanyia a l'imperi Austro-Húngar, l'idioma oficial, el del poder polític i econòmic, era l'alemay i el xec estava marginat i ben a prop de desaparèixer. Com que el poble txec no tenia recursos econòmics per a protegir el seu idioma --no podien editar llibres, representar obres teatrals en els grans teatres, etc-- van optar per resistir fent teatre de titelles que era més econòmic. I així van poder salvar l'idioma fins tenir el seu propi estat. Els valencians --i en tot l'àmbit lingüistic català-- editar en el nostre idioma és difícil; i llegir és car. El poder usa el castellà i vol que tots l'usem. Hem de resisitr, com ho van fer els txecs, però ara hi ha una tecnologia que ells no tenien: els blogs. I resistirem amb aquest sistema de comunicació fins que el nostre idioma, estiga sa i a estalvi pel fet de tindre el nostre propi estat... o per obra i gràcia de l'espírit sant.

Nota sobre les fotos: La primera: la Lluïsa ballant durant una de les actuacions a Pilsen. La segona, davant del mural en honor a John Lennon, a Praga