PILAR LOPEZ

Acabe de rebre una trista notícia: ha faltat Pilar López, amiga i companya de l'època de la transició, a qui darrerament veia poc, potser, pel meu retir eremita (és un dir). Era periodista i va ser directora del setmanari "dosydos", una d'aquelles iniciatives de vida efímera d'aquella època, tan efímera, que tots els exemplars publicats caben dins d'una vella caixa de sabates que encara conserve en un amagatall quasi secret. També va dirigir "València Semanal" Era una dona intel·ligent, oberta, extro-vertida, de forta personalitat, amb un pronunciat sentit de l'humor i gran amiga dels seus amics. Després va ser funcionària a les Corts Valencianes, cap de protocol si no vaig errat.

Permeteu-me que,  per a honrar la seua memòria, relate un succés que vam protagonitzar entre el dos, fa molts anys.

Un dia vaig viatjar a València a fer una gestió amb la finalitat d'obtindre subvenció per a la restauració d'un edifici  (escoles velles) que l'Ajuntament volia fer i que va executar al cap d'uns anys, destinat a Casa de Cultura. Havia quedat, amb la persona que m'havia d'informar, de veure'ns a les Corts. Durant el trajecte al cap i casal, una notícia per la ràdio en va posar de molt mal humor: el dia anterior s'havia ajornat la sessió plenària de les Corts Valencianes per falta de quòrum (!) "quina poca vergonya" pensava jo. No podia imaginar-me una empresa que deixara de funcionar un dia perquè la majoria de treballadors no els vinguera bé anar a treballar.

En arribar a les Corts, amb suficient temps d'antelació, vaig voler passar a saludar a Pilar. Vaig pensar que em preguntarien si tenia concertada la visita i que jo diria que no, que sols es tractava de saludar-la, una qüestió de cortesia. A continuació devien preguntar-me de part de qui. Si jo deia, de part de l'alcalde de Pedreguer, Pilar respondria:

--Dis-li a l'alcalde que se'n vaja a... (paraula o frase no publicable)

Si deia de part d'un amic, Pep Castelló, eixiria de seguida i em faria una abraçada; però el dia i les circumstàncies mereixien alguna cosa més divertida:

Em vaig dirigir al funcionari que estava darrere del taulell d'informació:

--Bon dia; volia parlar amb la "quefa"

--Ha concertat vosté una entrevista?

--No, es tracta d'una qüestió urgent.

--Diga'm el motiu i miraré de concertar-li una entrevista.

--Vinc a demanar un lloc de treball dels que oferten.

--Disculpe, això no correspon a aquest departament.

--Sí, estic segur que sí, i sé que el que vosté vol es no atendre'm per a donar-li el lloc a algun amic seu--això va ser dit amb un to de veu un poc aspre i força elevat perquè em sentiren tots els funcionaris del voltant.

--Perdone, expliques millor, a quina oferta de treball es refereix?

--M'han dit que els fan falta diputats, que no en tenen prou, i jo demane aquest lloc de treball.

Els funcionaris, de qui jo ja havia aconseguit que em dedicaren la seua atenció, es van mossegar els llavis per a no esclatar a riure i es van mirar uns altres, força divertits.

--No me n'aniré d'ací fins que no parle amb la "quefa"--vaig dir amb fermesa incontestable i vaig aconseguir que una xica, la qual no podia dissimular la seua preocupació per l'escàndol, anara a parlar amb ella. Vaig poder escoltar la veu inconfusible de Pilar:

--Vol ser diputat? I jo vull ser ministra!-- i tot seguit va sortir del seu despatx. En veure'm, encara lluny, em va dirigir una mirada que, durant mig segon, em va expressar una filera de mals-noms que necessitaria mig hora per a dir-los amb paraules. Tantmateix, no va parar de caminar cap on jo esperava. Es va plantar davant de mi, amb cara de pocs amics, els braços de canteret, i amb veu agra i amb el màxim volum, va cridar:

--A veure, vostè què vol?

-- Mire vosté--li vaig respondre amb un posat més humil i assustat, davant la seua actitud tan contundent-- m'han dit que no poden celebrar plenaris per falta de diputats i jo vinc a demanar el lloc de treball.

En aquell moment tots els funcionaris seguien la conversa tan divertits com admirats. Fins i tot, alguna senyoria que passava per darrere fugia a corre-cuita espantat per l'escàndol.

--Si vol ser diputat m'ha de presentar una credencial de la Junta electoral de Zona --Pilar em posava pegues amb termes legals però sense cap delicadesa, clar.

--D'acord facilite'm una instància i una pòlissa de 25 pessetes i cursaré la sol·licitud.

No ho faré més llarg, els funcionaris estaven tan divertits com desconcertats, fins que Pilar va sortir de darrere del taulell, em va fer una abraçada i va dir:

-- Pep... (ací una frase autocensurada) quina alegria de veure't-- i tothom, divertits i sorpresos, van entendre la broma.

Per descomptat que això no va quedar així i, un altre dia, Pilar em va tornar la broma en un succés que potser relataré un altre dia.

Pilar, els teus amics no t'oblidarem mai!

Nota: En la foto, Pilar amb Jaume Avellà i Valerià Carabantes, dinant un "Putxero de Sant Blai" a Casa Juanisela el 3 de febrer de 1990.

PARANYS

Alguns miren d'obrir nous debats referent a la crisi econòmica i la situació que generen les retallades; un d'ells tracta de dilucidar què és prioritari --i conseqüentment què convé presservar de les retallades amb més decissió-- si l'assistència sanitària o l'educació. L'altre planteja si hem de concedir benestar social als immigrants, atès que no hi han  recursos per a tots. Es tracta de paranys en els quals la ciutadania ha d'evitar quedar enviscada. No em dedicaré, ara i ací, a demostrar el dret que tenim tots els ciutadans a que no ens retallen ni l'assistència sanitària ni l'educació, ni tampoc els drets dels immigrants. Si ho fera, cauria en el parany que mire de denunciar. El debat és i ha de ser el següent: Qui ha de pagar les conseqüències de la crisi? qui l'ha generada  amb el seu afany desmesurat de guanyar més i més o la ciutadania que no té cap culpa? Argumentar que la crisi és una qüestió tècnica i no ideològica i que la solució també ho ha de ser, és pur sofisme, una gran estafa; la tènica és creació dels humans i està al seu servei. Si la utilitzen els neoliberals --els amos dels diners, per dir-ho clar-- estarà al seu nservei, i si la tècnica la utilizen aquells que han de treballar per a viure --he dit per a viure, no per multiplicar la seua fortuna-- aquesta tècnica serà diferent però també solucionarà la crisi, tot i que la solució serà diferent. Plantejar que sempre ho paga el mateix, el poble ras, és resignar-se, el pitjor parany de tots. No caiguem en paranys!

DÈFICIT

Des que governa Rajoy, ha augmentat l'atur, hem entrat en recessió econòmica i tot va pitjor. Don Mariano ha fet unes retallades salvatges que, en la campanya electoral, va prometre que mai no faria. La culpa, però, no és seua --segons ens diu-- sinó de l'anterior govern que va amagar la realitat del dèficit. Ara s'ha demostrat que qui va amagar el dèficit van ser les autonomies governades pels del seu partit, Camps i, especialment, la Desesperança Aguirre qui tenia un dèficit del doble del que havia declarat. Crec que parlen de 3.000.000.000 d'euros (cinc cents mil milions de pessetes, si no vaig errat: m'entra vertigen quan parlen d'aquestes xifres i possiblement ho he posat malament) Potser tota aquesta informació és mentida, perquè he posat les noticies del C9 i no n'han dit res. Ja sabem que tots tenim tres qualitats: ser del PP, ser intel·ligents i ser honests; tanmateix, de les tres sols en podem usar dues, i els responsable de C9 són del PP i intel·ligents.

VAGA DE L'ENSENYAMENT

 

Solidaritzar-se amb l'actual vaga de l'ensenyament no significa exclusivament solidaritzar-se amb les reivindicacions laborals d'uns treballadors, sinó molt més: significa posicionar-se a favor d'una educació de qualitat, sense la qual no és possible un futur just, no és possible una societat amb igualtat d'oportunitats i, en el cas dels valencians, no és possible la supervivència dels nostre idioma. És a dir, l'objectiu de la vaga és evitar un futur desafortunat pels nostres fills i néts. Em solidaritze. Solidaritzem-nos-en!

Vull TV3

Adjunte una petita mostra del que ens perdem per no veure TV3. També és una explicació del per què alguns no volen que la vegem. Jo li posaria de títol: Ni Berlanga ni Buñuel, Rajoy és el millor.

L'EXCURSIÓ A LA CREUETA

Joan Costa, President del Centre Excursionista de Pedreguer, en veure que no vaig poder publicar cap foto de l'excursió del 25 d'abril a la Creueta de la Llagosta, per avaria de la meua càmera, fet que vaig explicar i del que em vaig disculpar a l'entrada corresponent, ha estat força amable i me n'ha enviat unes quantes de les que ell va fer. N' he triat una que ara publique. Espere que us agrade. A mi m'encanta. Joan és un veterà i excel·lent aficionat a la fotografia. Gràcies Joan!

DANSES DE PEDREGUER A LA REPÚBLICA TXECA

El Grup de Danses de Pedreguer viatjarà a Bohèmia, concretament a la històrica --i cervesera-- ciutat de Pilsen on participarà en el XVI Festival Internacional de Folklore que se celebrarà el més de juny. Quatre dies d'actuacions i, posteriorment, dos dies per a visitar Praga. Jo sóc un hoolihan habitual dels nostres dansaires i els acompanyaré una vegada més. En tornar informaré en aquest blog i exposaré algunes de les fotos que espere fer. El Grup de Danses de Pedreguer s'ha convertit, durant els darreres anys, en el grup més internacional del nostre poble, amb actuacions a Austria, Holanda i, el mes vinent, a la República Txeca.

Nota.- La icona que apareix encapçalant el text, és la del Festival, i l' he aconseguida de la xarxa. La foto del grup la vaig fer, després de l'actuació a Innsbruck, davant de la cèlebre teuladeta d'or, l'any 2007.