(Continuació de la sobretaula)
T. Torne a la violència. Significa guerra civil?
HA. No necessàriament. La guerra, tant si és civil o entre estats, i les activitats bèl·liques en general són instruments de la violència, no és violència com a tal.
T. Aleshores, com definiríem la violència?
HA. No m’agrada fer una definició tancada perquè probablement resultaria incompleta, preferisc parlar de les seues característiques. La violència és instrumental i sol estar al servei del poder o de la potència. Però fins i tot un sistema autoritari basat en la violència necessita també el poder (policia, xarxa d’informadors...) Però cal tenir en compte que moltes voltes aquests conceptes van junts. La violència pot ser justificada, però mai no pot ser legitimada, pot destruir el poder, però mai no podrà crear-lo. En canvi, el poder no necessita justificació perquè una comunitat porta el poder inserit, tanmateix sí que necessita legitimitat. Diré una cosa a favor de la violència: la lluita de classes ha portat progrés. I el resultat és que el pacte de la burgesia i la classe treballadora ha acabat amb la violència.
T. No obstant això no ha acabat amb les classes, crec jo.
HA. El futur no estarà en mans de les actuals classes socials, sinó d’una futura classe: els científics i tècnics. Observeu que la productivitat que ha millorat el benestar social és producte de la tecnologia.
T. És cert que cada dia som més violents o es tracta d’una falsa percepció?
HA. Actualment (segona part del s. XX) es glorifica la violència. Una part considerable d’aquest fenomen és provocat per una greu frustració de la facultat d’acció en el món actual.
T. I això què vol dir?
HA. Quan les persones comproven que no es relacionen ni poden fer-ho com voldrien amb les altres persones del seu entorn en el sentit, per exemple, de ser influents, tenir millor consideració, imposar el seu criteri o motius pareguts, tendeixen a preferir la violència.
T. Vosté ha escrit durant la meitat i segona part del s. XX, però crec que el que ha dit té plena actualitat en el s. XXI i explica actuals tendències totalitàries. Per una altra banda, vosté ha relacionat la violència amb el poder. Què em pot dir d’aquest concepte?
HA. El poder és relatiu a un grup. Sense grup (un col·lectiu, poble, nació...) no hi ha poder, perquè poder és la representació d’un grup i la capacitat d’actuar que li dona. (No confonem amb potència que és inherent a un individu i es refereix al seu caràcter). Observeu que hi ha una instintiva hostilitat del grup contra l’individu (l’individu forma part del grup i no pot ser independent d’ell, està atrapat en el grup). No confonem tampoc amb autoritat, la característica de la qual és el reconeixement per aquells als quals se’ls demana obeir. L’autoritat no necessita coacció ni persuasió.
T. Vosté vol dir, si no ho he entés malament, que el poder, el grup, domina l’individu i John Stuart Mill reivindica el dret a la llibertat de l’individu enfront del grup, enfront de la societat, per usar les seues paraules.
HA. Efectivament, ell ha donat una opinió a partir d’un fet real. No vos he explicat el fet real.
T. Si parlem de política i de llibertat, caldria que ens referírem als partits polítics. Jo diria que són instruments de la política i de la llibertat, vosté què opina?
HA. És un fet obvi que les maquinàries dels grans partits han aconseguit en tots els llocs imposar-se a la veu dels ciutadans, fins i tot en aquells països on continuen intactes les llibertats d’expressió i d’associació. Els grans partits no representen els afiliats sinó els funcionaris (és a dir les persones de la direcció i administració del partit).
T. Si em permet la meua opinió, els grans partits són uns instruments (uns medis) per a aconseguir un objectiu. Però arriba un moment, com vosté ha dit alguna vegada, que el medi és més important que la fi. Això passa perquè els partits es consideren imprescindibles per a aconseguir l’objectiu i aleshores dediquen tot l’esforç a la seua supervivència oblidant-se de l’objectiu que, segons creuen, no s’aconseguirà sense ells. Per això acaben com una estructura tancada que sols es representen a ells, com molt bé ha dit vosté.
Mentre jo parlava, Hanna Arendt mirava el rellotge. He entés que considera que la sobretaula s’ha fet massa llarga per a ella. Jo em quede amb ganes de saber més, però no puc ni vull abusar i acabem amb la reunió.
