LA VIDA AMARGA (JOSEP PLA)

Cada volta que llegisc Josep Pla –ara ha estat “La vida amarga”— em sorprenc del domini de la prosa, de la capacitat d’anàlisi de l’art, dels dots d’observació tan aguda i perspicaç i, entre altres virtuts, de la capacitat de comunicació que el caracteritzen, trobant sempre els adjectius més idonis i l’explicació més adient, que fan el seu text no sols comprensible sinó, a més a més, elegant, d’una bellesa natural. Llegir Pla és com contemplar la natura, el mar, el cel, els rius, les muntanyes, els boscos, les pedres de les catedrals, els campanars de les esglésies, però també l’esperit de les persones i dels col·lectius humans i dels seus costums, en llocs concrets en la seua època. Les descripcions són perfectes, inconfusibles, precises i, per si no fóra prou, agradables.
No cauré en la temptació d’explicar “La vida amarga” però permeteu-me una reflexió. Aquest llibre va ser escrit durant els anys 20 del segle passat com a conseqüència dels seus viatges –i estades— per diferents països d’Europa. Consegüentment, a tots els atributs anteriorment exposats, n’afegiré un altre: la lectura d’aquest llibre ens permet comprovar el canvi d’actituds de les persones i les societats durant el transcurs del temps. Un sol exemple: explica molt bé la vida dels rendistes, les persones que, al principi del segle XX, vivien sense treballar, gràcies als “cupons” que cobraven (per ser accionistes de societats anònimes). Viure a cop de cupons és, en principi i salvant les distàncies, com avui viure a cop de targeta Black. En un moment donat, parlant de la costa blava, concretament de Niça, diu “El cupó requereix moralitat perquè és la columna mestra de l’ordre social” Com ha canviat la societat en un segle! Algú pot imaginar el més mínim raig de moralitat entre els usuaris de les famoses targetes black?