dimecres, 28 de març de 2018

Miguel Iceta



He deixat passar un poc de temps per tal d’asserenar-me respecte al tema del qual vull escriure, i fer-ho sense rancúnia ni  ressentiment. Iceta, el polític del PSC, és una persona que m’ha generat simpatia i ha merescut el meu respecte, independentment de compartir o no --a voltes si, a voltes, no-- les seues idees polítiques o la seua actuació com a polític. Perquè, entre altres coses, és una persona que ha lluitat amb dignitat i valentia contra la marginació d’un col·lectiu del qual forma part.
També he de dir que ara ja no mereix ni la meua simpatia ni el meu respecte com a polític. Com a persona, tots mereixem el mateix. El dia que les Corts Catalanes van aplaudir majoritàriament –molt majoritàriament—a les famílies dels presos independentistes catalans, no aplaudien la República de Catalunya, no aplaudien el procés d’independència, no aplaudien els polítics empresonats. No, el que aplaudien era a unes persones, a unes famílies que sofrien –com altres col·lectius que per sofrir mereixen respecte i solidaritat—estar separades del marit, de la muller, del pare, de la mare. Iceta, va negar el seu aplaudiment, la seua solidaritat, com també ho van fer la resta de diputats i diputades del PSC, dels quals esperava poc. De C’s i PP no cal parlar. I jo, a partir d’aquell moment, li negue la meua simpatia i el meu respecte com a polític. Si dimiteix a conseqüència d’aquell acte d’insolidaritat, potser li tornaré el meu respecte. Tinc por de negar-li el meu respecte com a persona i després penedir-me, perquè això de negar el respecte a una persona és molt fort. Però si diré que no considere a Miquel Iceta una bona persona. No. No ho és. Els socialistes catalans es mereixen uns altres liders... o un altre partit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada