... i el rei va parlar.

Anit va parlar el rei. Si algú esperava una crida al diàleg, s’ha quedat esperant. Ni tan sols una lleu insinuació que parlant s’arreglen les coses. No hi ha més camí que la llei. Immobilisme implacable. Però, perquè ens hem de moure si estem bé com estem? Més encara si els que parlen de moviment fan referència a aquesta paraula tan lletja, tabú, horrible, terrorífica, perillosa com és “república”? No sols immobilisme sinó que amb la gesticulació senyalant amb el dit, a manera de ceptre, deixava clar que el “mando y ordeno” de la seua autoritat és inqüestionable. No sols s’hereten bancals i noms, també actituds. Ja sabeu que el Decret de Nova Planta està ben vigent, segons el tribunal Constitucional.

També es va dirigir als catalans dient-los que no estan a soles. No sé a quins catalans es dirigia, supose que no als que van ser atacats per les forces de seguretat de l’estat, sinó al que supose que ell considerarà la majoria. El problema és que no volen saber qui ni quants són la majoria, cosa que se sabria amb un simple referèndum pactat.
Però per a què arriscar-se? I si després algú demana un altre referèndum per a decidir la forma de govern a Espanya? (república o monarquia).

 “ que se sienten... “