dimecres, 12 d’abril de 2017

De los neandertales a los neoliberales (Neil Faulkner)

Una història de la humanitat vista des de l’anàlisi marxista. Potser a moltes persones els fa picor llegir algun llibre o fins i tot escoltar alguna opinió basada en l’anàlisi marxista, pel nom (o etiqueta) de l’anàlisi. Per exemple, un amic que va veure el que llegia em va fer saber que ell tenia superat això del marxisme. Bé. Vaig quedar admirat. Per a què jo poguera dir el mateix caldria primer haver-me llegit tota l’obra de Carles Marx i no tindre cap de dubte sobre les seues idees. Que lluny estic d’això! Una altra cosa ben diferent és que algú no siga revolucionari ni socialista ni comunista, però llegir la història des de l’anàlisi marxista, a més d’una manera racional d’estudiar la història, és una activitat “divertida” pel fet de comprovar com aquesta anàlisi explica fets que han succeït molts anys després de mort el filòsof  Carles Marx. Jo crec que resulta interessant l’experiència no sols pels marxistes, socialistes, comunistes o revolucionaris, sinó fins i tot per a tota aquella persona que està ben lluny d’aquests “istes” però simplement pretén il·lustrar-se. És més, jo crec –perdoneu-me la gosadia—que els teòrics i promotors del neoliberalisme, els mateixos líders d’allò que coneguem com escola de Chicago han estat els que millor han aprofitat, parcialment clar, les lliçons de Marx.
En principi era tot el que volia dir, però ara em ve al cap una associació d’idees ben curiosa. Stalin va trair la revolució –fet potser justificat per alguns per la pobresa en la qual estava enfonsada l’antiga Rússia, més la impossibilitat de fer la revolució a tots els racons del món, més les pressions econòmiques externes—i va convertir la Unió Soviètica en un capitalisme d’estat. I el capitalisme d’estat va esdevenir un estat totalitari dominat per la burocràcia entre altres motius –un d’ells la personalitat autoritària d’Stalin— pel domini dels aparells de l’estat dels antics funcionaris tsaristes més l’arribada al poder dels “arribistes” sense ideologia (ja sabem que tindre ideologia és una de les coses més mal vistes actualment, potser perquè sense ideologia no hi ha cap possibilitat de canvi). I jo no he pogut evitar, tot i les diferències, recordar allò que denominem “la transició espanyola”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada