Una història de la humanitat vista
des de l’anàlisi marxista. Potser a moltes persones els fa picor llegir algun
llibre o fins i tot escoltar alguna opinió basada en l’anàlisi marxista, pel
nom (o etiqueta) de l’anàlisi. Per exemple, un amic que va veure el que llegia
em va fer saber que ell tenia superat això del marxisme. Bé. Vaig quedar
admirat. Per a què jo poguera dir el mateix caldria primer
haver-me llegit tota l’obra de Carles Marx i no tindre cap de dubte sobre les
seues idees. Que lluny estic d’això! Una altra cosa ben diferent és
que algú no siga revolucionari ni socialista ni comunista, però llegir la
història des de l’anàlisi marxista, a més d’una manera racional d’estudiar
la història, és una activitat “divertida” pel fet de comprovar com aquesta
anàlisi explica fets que han succeït molts anys després de mort el filòsof
Carles Marx. Jo crec que resulta interessant l’experiència no sols pels
marxistes, socialistes, comunistes o revolucionaris, sinó fins i tot per a tota
aquella persona que està ben lluny d’aquests “istes” però simplement
pretén il·lustrar-se. És més, jo crec –perdoneu-me la gosadia—que els teòrics i
promotors del neoliberalisme, els mateixos líders d’allò que coneguem com escola
de Chicago han estat els que millor han aprofitat, parcialment clar,
les lliçons de Marx.
En principi era tot el que volia dir, però ara em ve al cap una associació
d’idees ben curiosa. Stalin va trair la revolució –fet potser
justificat per alguns per la pobresa en la qual estava enfonsada
l’antiga Rússia, més la impossibilitat de fer la revolució a tots els racons
del món, més les pressions econòmiques externes—i va convertir la
Unió Soviètica en un capitalisme d’estat. I el capitalisme d’estat va esdevenir un
estat totalitari dominat per la burocràcia entre altres motius –un d’ells la
personalitat autoritària d’Stalin— pel domini dels aparells de l’estat
dels antics funcionaris tsaristes més l’arribada al poder dels
“arribistes” sense ideologia (ja sabem que tindre ideologia és una de les coses
més mal vistes actualment, potser perquè sense ideologia no hi ha cap
possibilitat de canvi). I jo no he pogut evitar, tot i les diferències,
recordar allò que denominem “la transició espanyola”.
