ABSTENCIÓ PER IMPERATIU?

 Primer que res he de dir que la decisió del PSOE d’investir Rajoy amb l’abstenció, no m’ha escandalitzat (ja no), ni m’ha frustrat, ni m’ha decebut, ni m’ha sorprés. Aquest era el meu pronòstic des de fa temps, des d’abans de l’eslògan NO És NO. I no perquè siga un mag endevinador, sinó perquè qualsevol persona políticament ben informada, observant la trajectòria del PSOE hauria de saber on anava a parar. He sigut militant del PSOE després d’haver passat per Convergència socialista i PSPV, però fa molts anys que estic lluny d’ell, molt lluny i cada dia més, però els conec. He de dir també que l’actitud de Pedro Sánchez, de qui he discrepat molt, ha estat digna, lògica, honrosa i l’única possible. Qui ha estat secretari general i vol tornar-ho a ser no pot ser indisciplinat, però no podia ajudar a investir Rajoy, cosa per la qual, sols li quedava una sortida. Ben fet. M’ha alegrat que el PSC haja sigut valent i s’haja desmarcat de la disciplina del PSOE. Tant de bo --per ells i pels treballadors catalans-- que desconecten totalment. El meu respecte i admiració –per la valentia i coherència—dels socialistes que han votat no. Però considere que “abstención por imperativo”, és hipocresia, no voler-se mullar i voler fer creure que la militància de base és estúpida. Està bé això de votar la constitució per imperativo legal, però quin imperatiu legal els obliga a l’abstenció a la investidura de Rajoy, quina llei? La constitució dóna dret a cada diputat i diputada a votar en consciència, sense pressions ni imposicions. Una altra cosa és que tinguen por de perdre el lloc de treball o dit d’una manera políticament incorrecta, perdre el pessebre que concedeix la direcció del partit i al mateix temps quedar-se amb la consciència tranquil·la o quedar bé amb la militància de base. Mal fet, o esteu a un costat o a l’altre, però als dos a la vegada a més d'una estafa és una burla.

Referent als diputats al Congrés del PSOE valencià, és una llàstima que no hagen tingut la valentia dels catalans, tot i que, com sabem, el seu estatus és diferent. Però mirant la cara d’aquests diputats, no es pot esperar res més.

El gran problema del PSOE és que en els seus debats interns, xoquen, com dos trens a gran velocitat, el discurs ideològic racional i els interessos privats. Ai!

La maledicció dels Palmisano

Rafael Nadal ens presenta una novel·la de tema antibel·licista –també antifeixista-- en la qual ens mostra el sofriment de la gent d’una comarca, d‘un poble i, concretament, unes famílies –al sud d’Itàlia-- com a conseqüència de les dues guerres mundials. Comença amb un pròleg narrat en primera persona un dia d’agost del 2012, continua el cos central de la novel·la amb narrador omniscient, que transcorre des del principi de la primera guerra mundial fins al final de la segona, i un epíleg que és la continuació del pròleg i, conseqüentment, torna a la narració en primera persona, el mateix dia d’agost unes hores més tard.
El relat va guanyant interés capítol a capítol, mostrant l’horror i el sofriment, l’odi, l’amor i la solidaritat, i arriba al final a ser força emotiu. Però una genialitat de l’autor, expressada en clau simpàtica en l’epíleg –com la sal i el pebre que li faltava a un bon guisat-- deixa el lector amb un somriure a la boca.
Tot i que el poble central del relat –i els personatges i la trama central—són ficticis, la resta es desenvolupa en un entorn, llocs i fets, reals.

Pio Baroja

 Las inquietudes de Shanti Andía
La darrera setmana he tornat la vista enrere i he llegit Pio Baroja. La seua narrativa em recorda la de Josep Pla (o al revés, tant fa). No sols per l’estil realista, senzill, elegant, sinó perquè també tenen elements comuns: el coneixement de la mar –i del món que viu de la mar i en la mar—el plaer dels passejos per les muntanyes, el lèxic precís però no rebuscat, les descripcions detallistes. Més aventurer Baroja –o els seus relats—més tranquil i reflexiu Pla. A banda de l’idioma, un escriu en espanyol i l’altre en català, tot i que com a corresponsal de premsa també ho va fer en castellà. No debades Josep Pla admirava Baroja. Crec que no vaig molt errat si afirme que Baroja és un dels millors escriptors en llengua espanyola de la primera meitat del segle XX, tot i que potser la seua llengua materna era l’euskera. És curiós que els millors escriptors en llengua espanyola siguen de la perifèria o iberoamericans.“Las inquietudes de Shanti Andia” són les memòries d’un mariner aventurer. Unes aventures que no crec que tindrà res a veure amb la vida de Baroja, però ben emmarcades dins dels fets històrics dels vaixells negrers, i pirates del mar. Les descripcions del poble de l’aventurer, Lúzaro –nom fictici—del port, dels seus voltants, de la temible bravura de la mar, el drama dels naufragis, fa pensar en Donostia, la seua ciutat natal.
Després li ha tocat el torn a “Zalcaín el aventurero” també de Baroja. Aventures basades en la guerra carlina. Sense llevar-li mèrits a Baroja, el ben cert és que vaig llegir fa unes quantes setmanes una altra novel·la sobre la guerra carlina –“La filla del capità Groc” que vaig ressenyar en aquest blog—que supera la de Baroja, tant en la profunditat dramàtica, com en la incursió en els problemes socials que provoca la guerra, com en la capacitat narrativa de l’autor per a donar-li interés. Cosa que vol dir que la literatura en català té un nivell de qualitat molt elevat.

Llibertat d'expressió

Primer que res he de dir que estic en contra de manifestacions i actes que impedisquen la llibertat d'expressió, com per exemple la de Felipe González de fa uns pocs dies. Sense apel·latius: això no és democràtic. Tot el món té dret a la llibertat d'expressió.
Dit això: Si tot el món té dret a la llibertat d'expressió, la pregunta és: les persones que van impedir la conferència del senyor González, tenen les mateixes oportunitats d'usar la seua llibertat d'expressió que té ell? Podem exigir el mateix respecte a les llibertats dels altres a aquells que no poden exercir les seues que a aquells que tenen accés a tots els drets i a totes les llibertats? Sols un exemple: Té les mateixes oportunitats d'expressar-se una mare fadrina que no té treball i que no pot pagar la hipoteca i el banc la fa fora de casa, que el polític que no fa una llei que --d'acord amb la constitució!-- ho impedisca? I si aquesta dona per a protestar va a manifestar-se davant de la casa del polític, s'ha de considerar que està fent un escrache il·legal i pot anar la policia i detenir-la? No han impedit el seu dret a la llibertat d'expressió?
Les declaracions i tot el renou dels mitjans de comunicació a favor del dret d'expressió de l'expresident de govern --i no sé de quants consells d'administració, però crec que, fins i tot de El País!-- i en contra dels que han impedit la seua conferència és, conscientment i amb alevosia, desproporcionada. En l'exemple anterior --no m'ho invente, hem viscut casos així-- els mitjans de comunicació què hi han subratllat i on han posat la nota? En l'impediment de la llibertat d'expressió de la dona desnonada o en la suposada il·legalitat de la manifestació dita escrache?

L’EXTENSIÓ DEL TEMPS

“En una conversa de café de fa pocs dies, algú va dir que havien estat tants els escriptors al llarg de la història que sempre seria possible trobar-ne un encara per descobrir” Aquest text extret de “L’extensió del temps” em ve pintat. Fins ara no havia descobert a Xulio Ricardo Trigo, amb l'agreujant que el llibre el tenia en una prestatgeria, oblidat probablement des de feia anys.
En la descripció de Compostel·la, de la ciutat vella, caminant per les rues, amb les seues cases i tavernes, amb la pluja persistent sobre les lloses, recordant estades anteriors, compagina una tècnica descriptiva perfecta amb aquella imaginació que naix d’un estat d’ànim indestriable de l’enyor que sent per la ciutat. Sols he estat una vegada a Santiago –perdó a Compostel·la—però si tinc oportunitat de tornar, m’enduré el llibre amb mi i llegiré algun fragment prenent-me un vi o una cervesa Estrella de Galícia, en alguna d’aquelles tavernes, si tinc la sort que continuen igual. Crec que no, ja he dit que han passat massa anys.
El llibre, que no és tant una novel·la com un llibre de viatges barrejat amb crítica literària i reflexió filosòfica i dietari, mostra els coneixements de l’autor, que estima la literatura, especialment la poesia, catalana i també la gallega... i els clàssics universals. Quant a les seues reflexions més originals està aquella que diu que en la reflexió, és a dir en el pensament especulatiu, l’art és la tercera via entre la deducció i la inducció. He reflexionat llargament mirant de rebatre-ho, però no puc, he arribat a la conclusió que és cert.
Maleït siga el follet que em va amagar aquest llibre! (el perdone, però, perquè al final ben cert és allò de més val tard que mai).

Vida, obra i secrets d’Helena Mascort

Divendres 30 de setembre es va celebrar a Dénia l’entrega dels premis de difusió de cultura popular que atorga (i publica el llibre) Edicions del Bullent. Com en totes les edicions l’editorial va tindre la gentilesa de regalar-nos un llibre als assistents. Enguany m’ha tocat la novel·la juvenil “Vida, obra i secrets d’Helena Mascort” La novel·la té l’aurèola d’haver sigut Premi de narrativa juvenil Enric Valor, que atorguen la mateixa editorial i l’Ajuntament de Picanya, cosa que li dóna prestigi i fa suposar que és excel·lent, però no a tots els lectors adults els agrada la literatura juvenil. A mi si, tot i que no és la més preferida. A més, aquesta col·lecció (Esplai) té una lletra de grandària suficient per a la meua visió ja un poc deteriorada. Però enguany es donaven determinades circumstàncies que feien que el regal fóra més d’agrair.
Per un costat estic jubilat, per l’altre he estat tot l’estiu i part de la primavera passada patint una cruel ciàtica a conseqüència d’una artrosi que suporte des de fa anys però que darrerament s’ha agreujat. Això m’ha suposat una certa immobilització. Les dues coses juntes han fet que darrerament ha augmentat el meu temps per la lectura. Però la mateixa malaltia (fisioterapeuta, algunes medecines, etc.) han buidat la meua butjaca. Total, que actualment tinc molta més capacitat de lectura que de comprar llibres, cosa per la qual, la novel·la que en un altre temps potser inconscientment hauria pogut anar a una prestatgeria on hauria estat en una llarga llista d’espera –com he dit en altres ocasions—l’he començada tan aviat com he acabat el que em portava entre mans. I l’he llegida tota d’un colp.

Aquesta novel·la m’ha sorprés. L’autora, Dolors Garcia i Cornellà, psicòloga i educadora, ha usat molt bé els seus coneixements de la ment i el comportament humà i de les tècniques d’ensenyament. És una apologia a la lectura, dirigida a la gent jove i una lliçó per a interpretar tot allò que l’autor-autora d’una novel·la ens diu entre línies i de manera més o menys velada, voluntàriament o involuntària, conscientment o inconscient. "Escriure, de vegades, és portar dues vides, i no tothom ho sap fer bé". Si jo fóra professor de literatura, la recomanaria a l’alumnat de finals d’ESO o de batxiller. La novel·la, quant a la trama –la part més visible—ens mostra els secrets d’una escriptora i, finalment, el més important de tots. Però... queda un enigma a resoldre pels lectors: Què significa l’última lletra aïllada i gran, com una lletra capital, del final de la novel·la?

El camí de les estrelles. Emili Piera

A mi no m’ha interessat mai el camí de Sant Jaume ni els pelegrins, dit siga amb tot el respecte a un i altres. Però vaig comprar el llibre. Supose que era l’any 2010 –és l’any de l’edició—Jo passejava per la fira del llibre de València, unes hores abans –o després?—de fer la presentació de la meua novel·la infantil “El Montgó i l’esbarzer”, si no vaig errat, quan vaig veure Emili Piera dins d’una caseta. Al seu davant un munt d’exemplars de "El camí de les estrelles. Pelegrins a Santiago”  El vaig saludar. No crec que puga dir que som amics, però hem compartit alguna tertúlia i una bona taula, un bon putxero de Pedreguer, cosa que és important en les relacions entre persones com Emili i jo. Em va dir que el llibre eren les memòries d’un viatge de pelegrinatge a Santiago amb bicicleta. El vaig comprar i me’l va firmar. El llibre es va quedar en una prestatgeria perquè estaria llegint algun altre llibre i, cosa que em passa de vegades, va quedar en llista d’espera, que de tan llarga –com la de molts malalts a Marina Salut—va quedar oblidat.
Bé, el cas és que ara l’he trobat i li ha tocat el torn. Conta el viatge amb bici (ell, Laura i Paco) però no ho fa d’una manera lineal: comença per l’arribada a Santiago. Diu Piera que el camí no s’acaba a Santiago sinó que comença a Santiago. Després conta el viatge per etapes, del final al principi, al mateix temps que va incrustant records d’un altre viatge, a peu, de 1986.
Supose que hauran canviat moltes coses des que l’autor va fer els viatges i quan jo ho he llegit, però crec que l’esperit és el mateix. Un camí que a molts els aprofita, o fins i tot el fan, per reflexionar. L’autor també fa alguna reflexió entre teològica o metafísica, però en qualsevol cas, panteística. Un llibre de viatges que no està escrit a la manera clàssica en el que l’autor parla d’ell en tercera persona, ni està escrit de forma lineal però que té totes les qualitats dels bons llibres de viatge. En fi, un camí de sacrifici per a gaudir del paisatge i de la gent “sense necessitat de voler demostrar res”.