dimecres, 10 de desembre de 2014

DIETARI 08/12/2014


1920-1930 aproximadament


Actualment. L'arc de la porta ha desaparegut.
Hui he satisfet un desig de molts anys, moltíssims, d'antiguitat. He aprofitat l'Aplec Excursionista dels PPCC, la paciència dels meus companys de viatge i un treball previ dels meus fills, per a visitar Vic i l'antic convent de Sant Tomàs de Riutortes a Calldetenes, al costat de Folgueroles. Tan antic era el meu desig que estava convertint-se en una obsessió, atès que, com més temps passava, menys possibilitats tenia de veure'l complit. Mon pare va viure i va estudiar durant uns anys a Sant Tomàs de Riutortes, antigament convent de franciscans que es va crear sobre una església romànica. Finalment, en l'època de mon pare, era un col·legi de camils, una ordre hospitalària, que va desaparèixer l'any 1970.
            El motiu que va provocar que mon pare ingressara en aquell lloc --orfe de part de pare i amb una mare amb tres fills de curta edat, dels quals ell era el menor, pobres per a més desgràcia-- i també les circumstàncies de la situació en les que es va trobar en aquell lloc --lluny de casa, de la mare, dels germans, dels amiguets... veure's destinat a una professió per la que no tenia vocació, suportant una disciplina severa, sense llibertat per a res i potser sofrint altres mortificacions que mai no em va revelar-- sempre m'han angoixat. Quan després d'alguns anys li van permetre viatjar a casa a passar unes breus vacances, potser per a provar la seua vocació sacerdotal, ja no va voler tornar. Però amb tot i això, ell sempre havia estat agraït perquè a Sant Tomàs va rebre menjar i educació.
            Hui, després de molts anys, permeteu-me repetir-ho, he complit el desig de visitar aquell lloc (en pèssimes condicions de conservació, per cert) veure el que ell veia, caminar per on ell caminava --pels jardins i pati on jugaven els xiquets, doncs a l'interior no he pogut entrar--  He pensat, he volgut pensar, que també va viure allí moments de felicitat, i això m'ha reconfortat. Quan  ja volia marxar he descobert una placa en la que està gravat un poema. He botat d'alegria quan m'he adonat que es tracta d'un poema de Mossèn Jacint Verdaguer, clar, tan estimat i admirat pels que van habitar aquest lloc en l'època de mon pare. Recorde el testimoni a Josep Piera en la seua obra Puta postguerra, respecte a l'admiració dels camils per Mossèn Cinto. Jo, per la meua part, puc testificar que un dels pocs llibres que tenia mon pare era Rondalles, per ser del Mossèn, i pense que si va comprar aquest llibret i no Canigó, per exemple, va ser per motiu del preu, un llibret, Rondalles, que a mi em va colpir en el seu moment. Diu així la placa que he descobert:

LI DIUEN FLOR DEL CUCUT
A LA GENTIL "PRIMAVERA"
PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR
EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.
TREMOLA ENCARA DE FRED,
MES TOTA S'ALEGRA
AL SENTIR COM AL CUCUT
LI HA RESPOST L'ORONETA,
ENTONANT UN CÀNTIC NOU
AMB UNA TONADA VELLA:
EL BON TEMPS HA ARRIBAT
BENEIDA PRIMAVERA!
                                                                                       
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

            Hui, huit de desembre del dos mil catorze, ben prop de l'hivern i a un lloc tan fred com la Plana de Vic --amb una forta glaçada-- on va viure mon pare i, abans, Mosèn Jacint Verdaguer, he sentit esclatar la primavera.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada