diumenge, 12 de maig de 2013

HAN TRENCAT EL PACTE

A la mort del general Franco, la majoria dels que havíem treballat per a guanyar la democràcia, desitjàvem un estat nou basat en el "trencament democràtic"; això significava començar de nou, que la política del futur trencara amb la de la dictadura; hui, gràcies a les noves tecnologies, tenim una paraula ben aclaridora per a expressar-ho: fer un resset. La necessitat de salvar la convivència, la por --digueu-li prudència, si voleu-- i la voluntat de mantindre la pau social, van convertir el trencament democràtic en un pacte per la democràcia en la que els demòcrates acceptàvem el rei que havia elegit el dictador i la bandera monàrquica, renunciant a la república i també acceptàvem un joc polític en el que cabien ministres de governs que havien firmat sentències de morts en judicis sumaríssims i obscurs, ministres responsables de repressions de la força pública contra vagues, amb resultats de morts --recordeu Fraga a Vitoria, fets condemnats i plorats per Llach en les "campanades a mort"-- i colpistes contra la República i la seua legítima constitució. Com en la publicitat de determinat joc que acceptava polp com animal de companyia, els demòcrates acceptàvem els colpistes i dictadors com a demòcrates "de tota la vida". A canvi viuríem en un estat social i de les autonomies. Aquest pacte no està escrit enlloc com a tal, però consulteu la constitució de 1978 i veureu que això era el pacte. Suposàvem que l'estat social garantia una educació i una sanitat públiques de qualitat, base per a una vertadera igualtat d'oportunitats. I l'estat de les autonomies era una mena d'estat federal incipient però amb un altre nom.


 
El 23 F, colp frustrat (?) perpetrat contra l'estat de les autonomies, que no contra el sistema parlamentari, com hui tot el món sap --que es reconega o no és una altra cosa-- va suposar l'inici del final d'aquest model d'estat: un roser de lleis orgàniques que, a poc a poc, van impedir que els estatuts d'autonomia D'Euskadi i de Catalunya es pogueren desenvolupar com estava previst i que acaba amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut de Catalunya, que havia seguit un procés rigorosament constitucional (no sóc una autoritat en constitucions, però pregunteu a Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, ben sospitós de ser demòcrata però gens de ser nacionalista català). La llei d'educació de Wert sols és una conseqüència de tot el procés, com l'última gota d'aigua.

 
En quant a l'aspecte social de la constitució, seria suficient dir que els dos partits majoritaris, sense haver-ho proposat en la campanya electoral i sense celebrar un referèndum (!) van modificar la constitució --aquella que es va pactar amb un ample consens i després es va ratificar en un referèndum-- permetent prohibir uns dèficits, fet que ha perjudicat el poble i ha beneficiat els poders fàctics internacionals. He dit que seria suficient però voldria afegir --i perdoneu si m'allargue massa-- una altra cosa: és un estat social aquell en el que s'injecten milions a la banca a càrrec dels impostos de les classes mitges i treballadores? com ens poden fer creure que vivim en democràcia i que ens deguem a una constitució, la qual diu que tot espanyol té dret a una vivenda digna i es permet que hi hagen unes lleis i uns governs que autoritzen el desnonaments, a famílies que no tenen treball ni prestacions socials, per no poder pagar la hipoteca? En un sistema social, cap destruir sistemàticament l'educació i la sanitat públiques? És un estat social aquell en que l'assistència sanitària es decideix en funció de la rendibilitat econòmica de l' empresa privada a la qual se li ha adjudicat el servei?Aquesta constitució de la que hui és gran valedor el senyor Aznar i altres que quan es va aprovar es van proclamar en contra, ja no és la meua. D'acord amb la meua consciència, em considere alliberat d'un pacte que han trencat els altres i proclame que em sent tant desafectat pel sistema polític actual com ho estava en 1975 amb el d'aleshores. Ah! I que ningú no m'acuse d'antisistema... no he sigut jo qui ha trencat les regles de joc.

2 comentaris:

  1. Serà repetir-se però jo diria que el pacte fà temps que el varen trencar si es que alguna vegada el varen considerar seu.Ho dius ras i clar.

    ResponElimina