dimarts, 3 de juliol de 2012

Malson? Relat Kafkià? Crònica real?



Aquell era un dia maleït. Era el primer que els jubilats pagaven part de les medecines --"copago" li deien a la nova modalitat-- acabant amb una llarga tradició de medecines gratuïtes pels que havien treballat tota la vida aconseguint i mantenint un sistema de benestar social que s'acabava de sobte. Els treballadors en actiu també veien retallats greument els seus drets per obra i gràcia --desgràcia caldria dir-- d'una reforma laboral que permetia a les empreses deixar-los sense treball sense caldre gaire indemnitzacions, que allargava l'edat de jubilació, que reduïa els drets als funcionaris i altres treballadors; també pujaven els impostos sobre el consum; prèviament, per decret, s'havia disminuït el nombre de professors als col·legis i instituts, augmentant conseqüentment el nombre d'alumnes per aula i obligant a deixar sense escolaritzar a part de la infantesa; L'idioma del poble era marginat a l'escola--qui perd l'idioma es més fàcil de ser manipulat--els dies previs havien retallat les despeses públiques per l'atenció sanitària, fet que allargaria--encara més-- les llistes d'espera als hospitals; aquell mateix dia tan nefast, mig País es cremava en flames i a la ciutat de València plovia cendra, com si fora un espectacle dantesc, sols concebible per guionistes i escriptors de malsana imaginació.

Aquella nit, la gent, el poble, la ciutadania tan greument maltractada, va sortir al carrer en una manifestació espontània, ocupant la via pública sense autorització prèvia d'unes autoritats força amants i protectores de l'ordre públic, unes autoritats ben expeditives en aquest menester; els manifestants fins i tot increpaven els automobilistes que no se solidaritzaven amb les seues consignes; feia pànic pensar en una actuació de les forces d'ordre tan dràstica com tenien per costum, actuació que, sortosament, no es va produir. Les banderes onejaven amb vigor, de les goles escanyades dels manifestants sortien crits potents, enérgics però esgarrats per l'esforç, convençuts, com estaven, de la necessitat de la seua manifestació.

--Campeones! Campeones! Què viva Espanya!
Aquests dies estic tan confús, ho veig tot tan borrós que sóc incapaç de saber si es tracta d'un malson sofrit en alguna d'aquests darreres nits tan calentes, o d'algun del relats de Franz Kafka que he llegit després del recent viatge a Praga. Perquè realitat no serà, veritat?

1 comentari:

  1. I el més trist de tot: molts d'eixos manifestants espontanis eren joves sense treball i sense perspectives de tenir-ho i mai es manifestaran per això.
    (Aprofite per agrair-te el premi Liebster Blog que m'atorgares tan amablement. Fins a hui no m'havia assabentat. Gràcies.)
    Salut i poesia.

    ResponElimina