ESMORZARS DEL TREPIG. HANNA ARENDT (II)

 

(continuació de la tertúlia de sobretaula)

HA. No pretenc reflexionar de política en sentit filosòfic, perquè la filosofia és pensament especulatiu, abstracte, i corre el perill de tancar-se en ell mateix i no veure la realitat.

T. Doncs no ens tanquem i observem la realitat...

HA. Hem viscut en una època històrica de revolucions; doncs bé, la llibertat és el contingut de les revolucions...

T. Vol dir que les revolucions alliberen la societat i conseqüentment aporten llibertat?

HA. No exactament. L’alliberament és una condició de la llibertat,  però la llibertat (la possibilitat de viure una vida pública, poder actuar en política) no és necessàriament una conseqüència de l’alliberament (esdevenir lliure d’opressions). Actualment identifiquem llibertat amb revolució. També puc dir que llibertat és alliberar-se de la pobresa.

T. En aquest cas sí  que és conseqüència de l’alliberament?

HA. Sí. Ho explique: antigament, qui podia dedicar-se a la política, a la cosa pública? Aquells que tenien temps lliure, els que no necessitaven passar-se el dia treballant. Els esclaus, no. Les revolucions posen fi a  la pobresa i tots poden dedicar-se a la  cosa pública...

T. Ho entenc (Dic que ho entenc, però em quede amb el dubte que ara per ara les revolucions hagen eliminat  la pobresa.)

HA.  ...I entenem --continue parlant des de la perspectiva històrica-- que revolució s’identifica amb república i contra la monarquia.

T. Això significa que la revolució consisteix a  destruir la monarquia per a imposar la república.

HA. No. Al principi revolució, segons Copèrnic (s. XVI) significa tornar al mateix lloc, amb referència als planetes que segueixen un moviment recurrent i tornen al lloc de partida. En origen revolució significa restauració i el contingut de la revolució era la llibertat. Les revolucions pretenen tornar a l’ordre perdut. No són la causa de la caiguda de l’autoritat política, sinó la conseqüència. I tornen a l’ordre mitjançant la política. I la conseqüència de tot és la llibertat.

T. Vol dir que la Revolució Russa  va portar la llibertat?

HA. En principi sí. Segons Marx un sistema polític no cau per la violència, sinó que cau per les seues pròpies contradiccions i porta com a conseqüència la violència. I la revolució que continua porta la política i la llibertat com ja he dit. Què  passa a la Unió soviètica? Que Stalin no aplica la dictadura del proletariat (la dictadura de la majoria) que significaria que tot el proletariat, la majoria de la ciutadania, participaria amb la cosa pública, sinó un govern d’un grup de polítics que, com a màxim conviden alguns proletaris a acudir a les reunions i seguir per unanimitat les ordres dels governants. Això no és política, ni llibertat. Això és destruir la revolució.

T. Vosté  ha dit que, segons Marx, un sistema no cau per la violència sinó que la violència és conseqüència de la caiguda d’un sistema.

HA. Segons Marx la violència té un paper secundari en la història. Són les contradiccions de la societat antiga, i no la violència, la causa del seu final. La violència és transformadora, no és revolucionària. Que una violència precedisca el final d’un sistema determinat, no vol dir que siga la causa. Precedir no significa necessàriament ser la causa. Per exemple el dolor que precedeix el naiximent  d’un infant no és la causa del naiximent.

T. Nietzsche també ens ha advertit que el que precedeix un fet no és necessàriament la seua causa.

HA. Cert. És evident.

(continuarà...)

ESMORZARS DEL TREPIG HANNA ARENDT (I)

    Quan Hanna Arendt va acceptar la meua invitació a esmorzar al Trepig, vam acordar una data prou posterior, cosa per la qual no vam poder previndre que faria mal oratge, un vent huracanat que impedia un dels gaudis comuns en aquests esmorzars: gaudir de la natura, a recer d’un arbre, davant de plantes ornamentals, respirant l’aire més pur i de la llum mediterrània. Accepte sense cap dubte que el que és realment important és la companyia amb qui esmorzes, no l’oratge. Però vostés convindran amb mi que no és igual estar al ras amb el beneplàcit del bon temps que tancats dins del menjador d’una caseta, encara que amb un gran finestral per on entra bona llum. I també que el so planyívol del vent encongeix l’esperit i contrau les neurones, dificultant un bon diàleg. Però ens vam adaptar. Què hi farem!

TREPIG. Senyora Arendt. Què li sembla si parlarem de la llibertat.

HANNA ARENDT. Em sembla un tema força interessant.

T. Què és la llibertat?

HA . Si vosté em demana una definició de la llibertat, jo hauria de preguntar-li: quan?, segons qui?

T. M’interessa la vostra opinió en la vostra època, clar.

HA. La llibertat és la raó de la política. No em referisc a la llibertat tal com l’han definida els filòsofs en diferents èpoques, ni la llibertat interior, ni com “no veure’s forçat a”. La llibertat sols té sentit considerada dins de les relacions humanes. En conseqüència, la llibertat i la política estan íntimament relacionades i no es poden entendre per separat. Això no vol dir que política és igual a llibertat. No. Fins i tot, a vegades resulten incompatibles.

T. No ho entenc, em sembla contradictori.

HA. No ho és. Si la política deixa un marge a la llibertat (llibertat religiosa, acadèmica, d’expressió...) seran compatibles. Si la política ocupa tot l’espai de la llibertat, significa que aquesta desapareix. Continuen relacionades, però han resultat incompatibles.

T. En el segon cas es tractaria d’un sistema totalitari...

HA. Efectivament. Però l’experiència del s. XX demostra que es pot donar el cas.

T. Vosté considera que un sistema totalitari és polític? O hi ha absència de política?

HA. El que he dit és el que generalment es creu en la meua època (meitat del s. XX), donada l’experiència de Hitler i Stalin. Si partim de la base que les dictadures són absència de política aleshores, absència de política coincidiria amb absència de llibertat, la qual cosa no significa que política i llibertat són la mateixa cosa...

T. ... sinó que es relacionen.

HA. Correcte. (ho ha dit amb un somriure de satisfacció. I després d’una curta pausa, continua)

(continuarà...)

JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (i V)

 

    (Continuació de la tertúlia de sobretaula)

LA. Nosaltres acceptem que la societat impedisca algunes conductes que l’experiència demostra que perjudiquen el mateix individu (brutícia, alcoholisme, ociositat, joc). Però la societat no hauria de castigar conductes inapropiades o imprudents, atès aquestes estan ocasionades per una educació inadequada per part de la societat quan eren infants,

(Això em fa reflexionar sobre si amb l’educació als infants, la societat limita l’exercici de la seua llibertat. Però no ho plantege, perquè obriríem un debat llarg i complex que ara no ve al cas.)

LA. També ens oposem a certes llibertats de les minories. Per exemple, no acceptem la poligàmia dels mormons per la seua asimetria, amb l’agreujant de ser una imposició del costum. És cert que la dona mormona té dret a triar si vol casar-se o no, però aquesta llibertat està limitada per la dificultat de viure de la dona fadrina en aquella societat.

(Al principi he advertit que no faria distinció en el que diu cada una de les persones que considere autores del llibre “Sobre la llibertat”, sinó que les consideraria com una sola persona, les autores, però les meues benvolgudes lectores i lectors, endevinaran, estic ben segur, qui ha dit aquesta darrera frase. Per una altra banda, observe que ara si que consideren la limitació de llibertat de la dona, cosa que no acceptaven anteriorment respecte a la limitació de llibertat de qui necessita menjar, que també podria ser una dona)

LA. Una de les idees que defensem, perquè porta progrés, i és ben útil, és la doctrina del lliure mercat. Aquesta doctrina ha de ser la base de tota política d’un govern que vulga servir al seu poble.

T. Ja sé que aquesta doctrina és la base del liberalisme polític i que vostès la proposen sense fissures, és a dir, sense excepcions.

LA. Efectivament, es tracta d’un principi innegociable, per bé de tots.

T. Actualment, els accidents provocats per automòbils, són nombrosos i amb multitud de víctimes mortals, i està demostrat que molts d’aquests accidents són provocats per conductors ebris. La meua pregunta és: vostés estarien d’acord amb la prohibició de beure si es condueix un vehicle a motor?

LA. Si, en aquest cas, estem a favor de limitar la llibertat personal del conductor, perquè pot provocar víctimes mortals. La llibertat d’aquest conductor no pot estar per damunt de la llibertat a viure de la possible víctima.

(Ara em ve al cap aquella campanya de determinat polític neoliberal espanyol que es rebel·lava contra una llei que deia “si beus no conduïsques”. També les protestes de persones de la mateixa ideologia perquè es limitava la velocitat.)

(Indubtablement quan s’escriu en el llibre Sobre la llibertat: “... en el poder gairebé despòtic dels marits sobre les seues esposes... donar a les esposes els mateixos drets... que a la resta de les persones...” (pàg. 179-180) Harrier, una de les feministes del s. XIX, dictava aquests paràgrafs. Dic Harrier i no Helene, la seua filla, per què aquesta va ajudar a JSM en la redacció d’aquest assaig després de la mort de sa mare, però supose que ho va fer recordant les idees de sa mare més que aportant idees pròpies.)

T. Educació pública o privada?

LA. Privada, mai pública. Estem a favor de l’educació universal, però la volem privada, estem en contra que la dirigisca l’estat. L’única obligació de l’estat ha de ser pagar la matrícula. L’estat no ha d'adoctrinar

T. El poder econòmic que explota una escola, si que té dret a adoctrinar?

LA. No, en aquest cas no hi ha adoctrinament, perquè ensenya el que volen els pares. Mire, nosaltres estem en contra de la intervenció de l’estat en l’activitat econòmica, per tres raons. Primera, la persona privada defensarà el seu interés millor que el funcionari l’interés de tots. Segona, en el cas que no fora així, aprofitarà per a aprendre i obtenir experiència. Tercera, si fora possible la intervenció de l’estat, augmentara excessivament el seu poder.

(Ací, més important que allò que diuen, és el que no diuen: que la intervenció de l’estat en l’activitat econòmica limitaria el poder del capital, i de l’individu (capitalista), però podria anar a favor de la comunitat, de tots, de la societat en definitiva, i per tant de la majoria dels individus. Però es feia tard i calia posar fi a la sobretaula de l’esmorzar. Ens vam acomiadar amb la desitjable cortesia protocol·lària).