En un temps en què els partits d’extrema dreta guanyen electors i seguidors en tot el món occidental, en què la democràcia perd al·licients per a una gran part de la població, perquè no soluciona els problemes de la majoria, en què la joventut considera “un vellet simpàtic” al dictador Franco, apareix Martí Domínguez, una volta més, per a mostrar-nos uns fets relacionats amb la realitat històrica del franquisme, en el seu llibre “Ingrata pàtria”, una novel·la històrica que narra l’afusellament d’un eminent metge, catedràtic, rector de la Universitat de València i polític demòcrata i republicà –efectivament, ho heu encertat, el doctor Peset— i uns altres tres presos polítics. Tots ells han estat condemnats a mort mitjançant judicis sumaríssims, sense garanties. Judicis en què els advocats defensors procuraven no esforçar-se massa en la defensa per por a ser represaliats. La novel·la és, entre altres coses, un homenatge al professor.
Els tres acompanyants de Peset han participat en aldarulls, però no han comés delictes de sang. Alguns fins i tot havien protegit a monges de la ira dels més radicals. El professor que en un primer judici no havia estat condemnat a mort, ha estat denunciat posteriorment per un col·lega i, en un segon judici, se’l condemna a mort perquè en un discurs universitari va dir que calia defensar la república i lluitar contra els colpistes. (!)
Què se sent quan t'afusellaran? T’ho creus? Et queda l’esperança que no siga veritat, que arribe un indult a última ora, que es tracta d’un malson? Quan assumeixen que no hi ha remei, els condemnats pensen en la família, dona, fills, la mare; què serà d’ells? A alguns els pot quedar una “mala consciència”: Si no haguera volgut solucionar el món, si haguera passat de tot, continuaria vivint i treballaria per a tirar avant la meua família. Ingrata pàtria.
I una volta més l’autor ens recorda una altra tragèdia, la de la traïdoria. Algú ha pogut delatar per por, per haver estat torturat, una dona ha delatat on s’amagava el marit per a evitar que violaren la filla. Com viuran (dormiran) les persones que s’han vist en aquesta tràgica situació?
Una reflexió: un possible indici de mala consciència he vist en alguns repressors que, per a justificar-se, pressionen tant com poden perquè els condemnats signen la seua conformitat amb l’execució. Ai!
No vull ignorar que alguns diuen, amb raó, que durant la guerra va haver-hi violència en els dos bàndols. Però aquests actes, i altres similars, no van passar en temps de guerra, sinó després, en temps de pau, durant aquells “25 AÑOS DE PAZ”. Quina pau!
M’agradaria que aquests jovenets –i els no jovenets— que reneguen de la democràcia –a mi tampoc no m’agraden els resultats de la democràcia actual, però pense que la solució no és renegar de la Democràcia, és treballar per a millorar la que tenim— que els resulta simpàtic aquell vell general que firmava sentències de mort mentre desdejunava xocolata amb xurros, que enyoren la “dialèctica de los puños i las pistolas”, m’agradaria que llegiren aquesta novel·la.
I si la llegiu els que preferiu una societat lliure de violència, solidària, sense injustos privilegis, que no hi haja opressors i oprimits, segur que vos donarà força per a continuar lluitant per aquest món millor, per aquesta utopia que un dia farem realitat.
